CINEMA

Jean-Pierre i Luc Dardenne: “El cinema no canviarà el món, el canviarà l’acció política de les persones”

Cineastes, estrenen ‘La chica desconocida’

Són “un sol cineasta amb quatre ulls”. Jean-Pierre i Luc, els germans Dardenne, fa més de quatre dècades que practiquen un cinema a peu de carrer, primer documentals i després ficcions. Un cinema que no preveu la separació entre forma i contingut, que enganxa la càmera als personatges i els segueix allà on vagin mentre travessen dilemes morals i conflictes ètics. La Filmoteca els dedica un gran cicle amb còpies restaurades de títols com La promesa, que els va llançar internacionalment, o Rosetta, la primera Palma d’Or; i en paral·lel, avui s’estrena a tots els cinemes La chica desconocida, en què Adèle Haenel és una jove metge torturada per la culpa perquè ha ignorat el crit d’auxili d’una immigrant sense papers que poc després és assassinada.

Aki Kaurismäki va dir en l’última Berlinale que no fa cinema per canviar la manera de pensar de la gent, que ell vol canviar el món, tot i que de moment es conforma amb Europa. ¿El cinema dels Dardenne també vol canviar el món?

Jean-Pierre. El cinema no canviarà el món, el canviarà l’acció política i social de les persones. Les pel·lícules no poden construir universitats ni empreses. A nosaltres ens preocupa molt l’atur, però el cinema no donarà més feina a la gent, ho farà l’ensenyament i la formació continua dels aturats. El que sí que crec és que, tot i que no canviï el món, el cinema sí que pot canviar els espectadors. El cinema és un objecte popular que lliga les persones a través de les emocions i la intel·ligència. Quan veus una pel·lícula, passen coses. Després surts i, si estàs amb un amic o una amiga, la comenteu. I això fa reflexionar i mou mentalitats.

Els seus films sempre s’han centrat en la responsabilitat social i ètica de l’individu. Però a La chica desconocida apunten també la responsabilitat de les institucions, sobretot d’una Europa que gira l’esquena als refugiats.

Luc : Efectivament, la història es pot entendre com una al·legoria de la relació entre Europa i els immigrants. Però el que més ens interessava era la Jenny, la nostra metge. És a la seva porta que truquen, i és ella qui no l’obre. Per això se sent responsable i vol fer alguna cosa per reparar la mort de la noia. Que la morta fos una immigrant sense papers posa la història en relació amb la situació d’Europa, cert, però volíem centrar-nos en el personatge i no fer-lo servir per enviar cap missatge.

La versió de La chica desconocida que ara s’estrena té set minuts menys que l’estrenada fa un any a Canes. ¿Els canvis tenen a veure amb la tèbia acollida del film?

J.P. Sí, així és. La reacció de la crítica a Canes ens va fer reflexionar. Vam veure un altre cop la pel·lícula i ens vam adonar que hi havia moments massa llargs. Així que vam tornar a la sala d’edició amb la muntadora i ens vam dir: mirem-nos això a fons. Ara, no es com si haguéssim fet un muntatge nou. Hem retallat en diferents moments perquè l’espectador estigui més ficat en el cap de la Jenny.

No és comú que uns cineastes consagrats i amb dues Palmes d’Or tinguin la humilitat d’escoltar les crítiques i reaccionar així.

JP. És necessari fer-ho.

L. Nosaltres som autodidactes. Hem après escoltant i mirant. Esclar que hauríem preferit que la pel·lícula fos més ben rebuda, però cal acceptar aquestes coses. Al capdavall som humans.

Les seves últimes pel·lícules juguen molt amb el suspens i la intriga. La chica desconocida fins i tot té una trama detectivesca. Què els porta a flirtejar amb els gèneres?

L. No era buscat. A La chica desconocida, la protagonista du a terme una investigació i això implica un suspens: “Descobrirem el culpable?” Però ella no vol descobrir el culpable sinó el nom de la noia. Ara, és cert que la feina de la doctora Jenny té alguna cosa de policíaca. Ha d’escoltar la gent, observar els cossos... I la gent se sent protegida pel secret mèdic i li explica els seus problemes.

El seu cinema acostuma a tenir un component tràgic. Sense renunciar al cinema social, ¿no s’han plantejat mai rodar una comèdia?

J.P. Són molt difícils, les comèdies! Abans de retirar-nos, perquè algun dia ens haurem de retirar, ens agradaria molt fer-ne una. Estaria molt bé, però no sé si en serem capaços.

Tots els seus films transcorren a la ciutat de Seraing, on també viuen. Com ha evolucionat amb el temps la manera com es relacionen amb el seu entorn?

J.P. La nostra relació amb la ciutat no ha canviat des que érem joves i desconeguts. Bé, sí, hem guanyat qualitat de vida. Però el nostre dia a dia és el de sempre, tenim els mateixos amics i dinem als mateixos llocs. No vivim en el món protegit del cinema ni mengem als seus restaurants ni formem part de les seves associacions. Fem la vida de sempre, però viatgem més [riu].

Són especialistes a treballar amb intèrprets no professionals però també incorporen professionals, com ara Marion Cotillard o Adèle Haenel. Com gestionen la barreja?

L. Assajant molt, molt i molt. Podem estar cinc setmanes assajant als escenaris, buscant el ritme de la pel·lícula. Això ens permet perdre les pors i arribar despullats al rodatge per trobar-hi coses noves: si no, l’actor no viu el personatge.

¿És casual que les protagonistes dels seus dos últims films siguin dones obligades a plantar cara al seu entorn?

L. Ens agrada molt filmar dones. Però sempre són dones que lluiten, dones amb una gran voluntat i desig de trobar solucions als problemes, d’arribar al seu objectiu.