Música

Jofre Bardagí: “Tenia clar que volia fer un disc tranquil”

El músic barceloní publica ‘Hamburg’, un àlbum que reflecteix “dos anys i mig” d’angoixa, solitud i amor

John Lennon, “les espectaculars cançons” d’amor d’Elton John, l’humor que no calcula les conseqüències d’Ignatius Farray, el record del pare i la digestió de diferents precarietats emocionals i materials entren i surten de la conversa amb Jofre Bardagí (Barcelona, 1978). Sobre la taula hi ha el disc Hamburg (Música Global, 2019), la portada del qual és un homenatge a la de l’àlbum Rock’n’roll de Lennon. “És el mateix portal”, confirma Bardagí, que ha vist passar nou anys des de l’anterior disc en solitari, Música en blanc i negre (2010), i cinc des de l’últim disc amb el grup Glaucs, Hem conegut la nit (2014).

“Érem joves i ens vam passar moltíssim de la ratlla”

“Els discos ja no els puc fer de la mateixa manera. Abans podies dedicar sis mesos o un any només a fer-los perquè tenies ingressos, com ara drets d’autor, que et podien mantenir. I tenies el suport econòmic de la discogràfica, que et pagava el disc. Ara quan m’assec i agafo la guitarra per fer una cançó per a mi tinc la sensació que estic perdent el temps perquè no estic generant ingressos que necessito per arribar a final de mes. Així que imagina’t haver de fer quinze cançons per a un disc”, relata amb els peus tant a terra com demanen els temps.

Jofre Bardagí, que ha visitat sovint la ciutat del nord d’Alemanya del títol (“És molt maca però alhora té una part fosca que m’atrau molt”, diu), és un músic que no emmascara l’estat d’ànim amb què compon. De la cançó Hamburg, per exemple, diu que reflecteix com s’ha sentit “en els últims dos anys i mig”, una temporada d’angoixes, solituds i mancances. “Jo només vull sentir-me a casa”, canta expressant l’anhel sense dramatisme, una actitud gens estripada amb la qual també manifesta “el desencant” polític a El ramat respecte als que “en nom de la dignitat diuen mentides amb total impunitat”.

Musicalment, Bardagí “tenia clar que volia fer un disc tranquil”. I així és: pop sense trencadisses i amb una mirada serena al bagatge propi. “ Que la nit no s’acabi, Un nou lloc i Punt i apart podrien ser cançons dels Glaucs dels anys 90. Es podria dir que la meva manera d’innovar ha sigut com treure una mica les vergonyes i tornar a fer coses com les que feia amb els Glaucs”, assegura.

El Jofre Bardagí del 2019, admirador de cançons d’Elton John com Your song i Mona Lisas & Mad Hatters, es mira l’amor amb perspectives noves, ja sigui per declarar-se a la ciutat de Buenos Aires a Com sempre hem fet o per dialogar amb el pare mort, el també músic Josep Maria Bardagí a L’Ordet i el Piopà. “És una música que el pare va deixar feta -explica-, i m’ha costat divuit anys posar-hi una lletra, fins que vaig pensar que volia conversar amb ell i parlar-li de l’Ordet [la filla de Jofre Bardagí]”.

El contrast el posa Ignasi, “la melodia més tendra del disc”, una cançó dedicada al còmic Ignatius Farray. “En aquests dos anys i mig, el seu humor als programes La vida moderna i La resistencia m’ha ajudat molt, era una manera de passar les nits. L’admiro molt. I té un punt de provocació fer la cançó més tendra del disc per al paio més destraler del planeta”, diu Bardagí.