Jon McGregor oblida una desaparició a ‘Embassament 13’
És la primera novel·la de l’escriptor britànic Jon McGregor traduïda al català (per Ferran Ràfols Gesa) i la quarta de la seva trajectòria literària
Barcelona“La noia desapareguda es deia Rebecca Shaw”, estableix el llibre de bon principi. Una afirmació matisada al final: “La noia desapareguda no s’havia oblidat. Es deia Rebecca, o Becky, o Bex. L’havien buscat per tot arreu”. Entre aquestes dues afirmacions han passat tretze anys, un lapsus de temps que copsa un malestar soterrat a Embassament 13 (Angle), la primera novel·la de l’escriptor britànic Jon McGregor traduïda al català (per Ferran Ràfols Gesa) i la quarta de la seva trajectòria literària.
“El punt de partida és la imatge que reconeixem de les notícies de gent buscant algú que ha desaparegut i la comunitat implicant-se en la cerca. ¿Com seria participar-hi quan, al final del dia, amb el fred i el cansament, recuperes la rutina de la vida normal?”, explica McGregor. L’escriptor tenia en ment desaparicions no resoltes com les de Madeleine McCann o l’anterior del nen d’un any Been Needham, però aquests casos no van ser cap inspiració directa perquè, lluny del thriller, amb Embassament 13 volia abocar-se al pas del temps, a l’absència i als mecanismes inconscients d’una petita comunitat que ha de fer front a la desaparició d’una nena de 13 anys. “Més que centrar-me en l’experiència dels pares, que evidentment ha de ser dolorosa, volia veure la perspectiva de la gent del poble que, al no conèixer la família i la nena, només hi han anat a passar el Nadal i ho viuen com un fet aliè però que tanmateix acaba marcant el poble, que queda associat per sempre més a l’esdeveniment”.
L’escriptor, nascut a les Bermudes el 1976 i professor d’escriptura creativa a la Universitat de Nottingham, ha ambientat la novel·la en un petit poble anglès del districte de Peak. “En aquesta zona pintoresca hi convergeixen tres aspectes: turisme, agricultura i indústria. La gent cada vegada es pot permetre menys viure-hi pels preus elevats, i jo la conec perquè hi he viscut a prop”, comenta l’autor. “En tot cas és una zona on no passes desapercebut i això es reflecteix en la novel·la, que usa molt la veu passiva, l’ ha estat vist dels rumors”.
El número tretze és el motor a l’ombra que empeny una trama coral repartida també en tretze capítols. La natura hi és molt present. El novel·lista descriu la vida dels teixons, les guineus, les plantes o els arbres. “Volia descriure d’una manera molt exhaustiva el paisatge i vaig començar a parlar del temps, d’arbres, d’ocells, i així aquest paisatge es convertia en un reflex del temps i el pas del temps. A banda, la descripció dels cicles naturals em permetia posar en perspectiva la vida humana”.
La novel·la parteix d’una història curta que havia publicat anys enrere i que va voler desenvolupar. “Vaig escriure llargament la història i per donar-li ritme vaig fer la divisió en tretze capítols com caixes estanques”. Aquesta estructura que oscil·la entre la rigidesa formal i el flux narratiu -contrast entre el dia a dia de les vides ordinàries i els cicles naturals tancats-és la que dona originalitat a una novel·la que va quedar finalista al premi Man Booker 2017.
