L’art de l’estraperlo: quadres i escultures venuts a l’engròs

BarcelonaLa duresa de la immediata postguerra a Barcelona va ser proporcional al caràcter decoratiu de les manifestacions artístiques que van afavorir les autoritats franquistes: una pintura i una escultura carrinclones que només han passat a la història per haver fet de combustible al fenomen conegut com l’art de l’estraperlo. Aquest fenomen va arrencar el 1941 i es va allargar fins al 1947. Va durar mentre van rajar els diners del comerç de sotamà i es van poder blanquejar diners i evadir impostos a través de l’adquisició d’obres d’art.

“A la postguerra, i en una situació d’autarquia, la gent amb diners només podia invertir en art”, diu Eulàlia Pérez i Vallverdú, professora de filologia catalana a la UAB i editora del catàleg de l’exposició Catalunya en postguerra. 1939-1945.

L’art dels jerarques franquistes

La pintura oficial d’aquells anys “era molt cromàtica”, diu el galerista Joan Anton Maragall, el director de la històrica Sala Parés de Barcelona. “Amb un sentit doble. Pel que fa als colors i perquè els quadres eren com cromos”, afegeix. Amb tot, aquest tipus de treballs sí que reflecteixen uns fets dramàtics: la transformació del teixit social de la ciutat, amb l’arribada a la ciutat de jerarquies falangistes i militars, i les conseqüències econòmiques de la Guerra Civil. En primer lloc, “va haver-hi fortunes que es van crear ràpidament i altres famílies que es van empobrir”, explica Maragall. Això va ocasionar que els nous rics volguessin revestir-se de prestigi cultural a través de l’art i que les famílies empobrides haguessin de vendre el seu patrimoni.

L’art de l’estraperlo va ser un fenomen local, però arreu de l’Estat també es va fer extensiu -segons recorda Maragall- a obres de mestres històrics com Velázquez, el Greco, Goya i Murillo, que probablement no haurien sortit a la venda si no s’haguessin produït les circumstàncies excepcionals de la guerra. Un dels casos paradigmàtics d’una ràpida puixança econòmica és el de l’empresari Ignacio Muñoz Ramonet. Tot i que va començar a col·leccionar el 1950 amb l’adquisició de la col·lecció Bosch Caterineu, quan l’art de l’estraperlo es dóna per acabat, va entrar en el món de l’art sense que se li conegués una tradició familiar en el camp del col·leccionisme que l’hagués pogut ajudar. Els centenars de pintures d’escàs valor que l’Ajuntament de Barcelona va trobar al seu palauet del carrer Muntaner són una bona mostra del seu caràcter com a col·leccionista.

Durant els anys de l’estraperlo van obrir les portes a Barcelona nombroses galeries. Entre les més destacades que estaven en funcionament al passeig de Gràcia durant aquells anys hi ha les sales Syra, Argos, Barcino, Busquets, Reig, Domingo i les Galerías Españolas, tal com explica l’historiador de l’art Jaume Vidal Oliveras al llibre Galerisme a Barcelona. 1877-2012.La temporada del 1941, recull Vidal, va arrencar amb una quarantena de galeries i prop de 80 exposicions.

Una oferta aclaparadora

El moviment d’obres d’art va assolir tanta magnitud durant aquells anys que fins i tot diferents veus el van criticar a la premsa de l’època, segons recull Vidal. “Decadència absoluta precisament per l’abundància. Durarà molt aquesta invasora bogeria de l’afició malsana?”, es preguntava un article d’aquells anys. “El nostre règim d’exposicions, per exemple, ens sembla ineficaç sense cap mena de dubte. [...] La modèstia de les seves ambicions es reflecteix fins i tot en el fet que l’única cosa que representa un real esforç és omplir d’una manera viable totes les quinzenes d’una temporada”, va criticar l’escriptor i editor Joan Teixidor a mitjans dels anys 40. La proliferació d’exposicions contrasta amb la inexistència de crítics d’art que poguessin marcar criteris. Tampoc hi havia revistes d’art per orientar la demanda.

El més destacat del funcionament d’aquestes sales és que eren “el lloc on els nous rics es podien relacionar amb les antigues famílies benestants de Barcelona”, explica Eulàlia Pérez. “Les soirées que s’organitzaven estaven fetes perquè les jerarquies falangistes, que no estaven arrelades a Barcelona, tinguessin un prestigi social. L’Ajuntament de Barcelona -afegeix Pérez- va fer de mediador. El fet que hi assistís un tinent d’alcalde, o el mateix alcalde, Miquel Mateu i Pla, comportava que tot el seguici i tota la gent que volia tenir bones relacions amb el règim també hi participés. Les galeries no muntaven cap exposició sense enviar una invitació oficial a l’Ajuntament. Segons la disponibilitat que tenien, hi anaven el tinent d’alcalde o l’alcalde”. Amb aquests esdeveniments, insisteix Pérez, “intentaven crear un món de contactes a través de l’art”.

L’art com a mecanisme ideològic

Com es pot veure a l’exposició Catalunya en postguerra. 1939-1945, oberta al castell de Montjuïc fins al 30 de juny, les autoritats franquistes no van estalviar esforços per construir una “nova Barcelona”. Dins aquesta estratègia, l’art va ocupar un lloc destacat, i va estar secundat per altres iniciatives, com fires de mostres i salons de moda. El 1942 i el 1944 l’Ajuntament va organitzar al Palau Nacional l’Exposición Nacional de Bellas Artes. “Mateu i Pla va aconseguir que hi assistissin el director general de Belles Arts, el marquès de Lozoya, i els ministres i els responsables del patrimoni de Levante”, explica Pérez. La inauguració de la primera, a més, va formar part de les celebracions del segon aniversari de l’ocupació de Barcelona. Mateu i Pla va proposar a la comissió permanent de l’Ajuntament del 21 de gener del 1941 “l’organització del Saló de Pintura i Escultura, la pròxima primavera, com s’havia estat fent a la nostra ciutat, perquè els artistes espanyols tinguin ocasió de manifestar-se”. De fet, el 1944 es va haver d’ampliar el termini de recepció d’obres davant els nombrosos treballs que rebien els organitzadors. Va ser la més ambiciosa de les dues mostres. La premsa va destacar, per exemple, la participació d’artistes que continuaven la tradició paisatgística de l’Escola d’Olot. Per molta difusió que fessin d’aquests artistes, no hi va aparèixer cap gran nom. “Era molt difícil que es consolidessin a Barcelona perquè la gent era conscient de la tradició i sabia distingir que un Casas o un Nonell eren més bons”, subratlla Pérez.

A més d’organitzar les exposicions, el consistori adquiria obres en aquestes grans mostres. A l’acta de la sessió de la Junta de Museus del 29 de novembre del 1943 es pot llegir que ingressaven al Museu d’Art Modern les set obres que s’havien premiat, 35 que s’havien adquirit i vuit més els autors de les quals no les van anar recollir quan l’exposició va tancar les portes. El Museu Nacional d’Art de Catalunya en conserva 36 adquirides el 1944, com Nu femení, d’Antoni Casamajor d’Espona, i El molí de Bujons, de Bonaventura Puig Perucho.

Miquel Mateu i Pla, l’alcalde col·leccionista

Les exposicions nacionals de belles arts de Barcelona s’emportaven un bon gruix de subvencions i eren objecte d’un ampli desplegament mediàtic. Tenien una forta càrrega política i havien de servir per posar la ciutat en el mapa cultural de l’Estat. L’alcalde Miquel Mateu i Pla, conegut com a Mateu dels Ferros pel seu passat com a empresari, a més de promoure-les, va tenir presència destacada en el món de l’art del seu temps. Mateu, que va ser el primer alcalde franquista de Barcelona (1939-1945), va presidir l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i va ser condecorat amb la medalla d’honor de la Real Academia de Belles Artes de San Fernando de Madrid. Va ser també un gran col·leccionista, i va adquirir obres a les exposicions. La seva col·lecció d’art, encara poc estudiada, està dipositada juntament amb els seus documents privats al Castell de Peralada. Ell mateix va restaurar l’edifici, que havia adquirit el seu pare, i el va dotar d’una important biblioteca.

El moviment que es va generar a l’entorn de l’art a Barcelona en la postguerra va ser molt intens, tot i que “es va donar visibilitat i rellevància a unes obres que majoritàriament no la mereixien”, diu la professora Eulàlia Pérez. Aquest tràfic potser també va acabar prenent camins poc clars. Durant molt temps, recorda Pérez, “Xavier de Salas, el director del que aleshores s’anomenava Museo de Bellas Artes de Cataluña, va demanar que es fes un cens de les obres d’art que hi havia a l’Ajuntament o que pertanyien a la institució i se li va negar sistemàticament”.