Mercè Sampietro: “Qui millor ha retratat l’univers femení és un home, Bergman”

BarcelonaLa cinefília de Mercè Sampietro, la guanyadora del Gaudí d’honor del 2018, va néixer als cinemes de barri de la seva infància a Barcelona, on l’actriu veia les pel·lícules “d’indis” a través de les quals s’escapava d’una “realitat trista i fosca en la qual el cinema esdevenia un refugi meravellós”. El seu gust, tanmateix, es va anar sofisticant i d’aquell cinema popular no hi ha gairebé rastre en la tria que l’actriu ha fet a petició de la Filmoteca de Catalunya, que li ha donat carta blanca per dissenyar un cicle a mida amb les seves pel·lícules favorites de la història -“les primeres que em van venir al cap, que si no hauríem estat mesos fent la tria”, admet- i una petita selecció de la seva filmografia com a actriu, com ara Cuando vuelvas a mi lado, de Gracia Querejeta, que dimarts va inaugurar la retrospectiva.

Entre els favorits triats per Sampietro abunden els clàssics nord-americans: el testament fílmic de John Huston, Dublinesos; la segona i maleïda pel·lícula d’Orson Welles, Els magnífics Amberson, i l’oscaritzada Sense perdó, de Clint Eastwood, un actor pel qual l’actriu reconeix tenir certa debilitat. “Cinematogràficament sempre ha sigut el meu nòvio. I no em feu dir res més, que llavors acabaria parlant malament d’ell”, afegeix misteriosa. Un altre actor que li feia “perdre el cap” va ser James Dean, del qual es veurà al cicle A l’est de l’edèn : “Va coincidir amb la meva adolescència i em va impressionar molt”. La tria inclou també el clàssic del Nuevo Cine Español La tía Tula i una de les obres mestres de Yasuhiro Ozu, El sabor del sake. “La Mercè volia Contes de Tòquio, però l’havíem programat feia poc i vam optar per aquesta”, explica el programador de la Filmoteca, Octavi Martí.

Dels seus propis treballs, l’actriu ha volgut destacar Gary Cooper que estás en los cielos, de Pilar Miró; Silencio roto,de Montxo Armendáriz, i sobretot Lugares comunes, d’Adolfo Aristarain. “Jo no m’agrado mai quan em veig, no em suporto a la pantalla -confessa-. Però si en alguna pel·lícula em suporto una mica és a Lugares comunes. Sobre el paper, el meu personatge estava al servei de Luppi, ell era el protagonista. Però Aristarain és molt savi i va saber recollir el que estava passant al rodatge i va fer créixer la Liliana”.

Sampietro lamenta no haver treballat amb Almodóvar -“sobretot en la seva època esplendorosa”- i no haver fet més comèdia: “No m’han trucat. Només Joaquín Oristrell per a Inconscientes, que m’agrada molt”. I, tot i que l’han dirigit moltes directores, no veu diferències entre el cinema fet per a homes i per a dones. “¿Són millors els retrats del món femení perquè estan dirigits per dones? No ho crec. Per a mi, qui millor ha retratat l’univers femení en el cinema és un home, Bergman”.