El Montjuïc somiat (i mai realitzat) de Puig i Cadafalch

90 ANYS DE L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL 1929

El Montjuïc somiat (i mai realitzat) de Puig i Cadafalch

Fa 90 anys es va inaugurar l’Exposició Internacional, un projecte ideat per l’arquitecte i mal acabat per la dictadura

El Montjuïc somiat (i mai realitzat) de Puig i Cadafalch

“Els homes del Directori militar, s’ha de dir en honor seu, han fet més que una Exposició de munició: el que han realitzat a l’Exposició que somiava és com un concert de banda militar als concerts Lamourex. Han fet més, certament: han fet tot el que es podia obtenir llogant-ho, però els ha mancat una cosa que no es lloga ni es compra: l’esperit”, escrivia l’arquitecte, polític, historiador i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) poc després de la inauguració de l’Exposició Internacional.

La dictadura de Primo de Rivera va frustrar el somni i molts anys de feina de Puig i Cadafalch. El 20 de maig de 1929, avui fa 90 anys, AlfonsXIII va donar la benvinguda a una Exposició Internacional molt diferent de la que havia projectat l’arquitecte català. Tampoc va ser possible demostrar que, des de Barcelona, sí que es podia ensenyar la gran diversitat cultural d’Espanya. Amb Jeroni Martorell, Puig i Cadafalch va elaborar un catàleg (el va batejar com a repertori iconogràfic de l’art d’Espanya) amb més de 80.000 fitxes que van quedar en un calaix. La seva intenció era fer una gran exposició amb la història de l’art espanyol.

La historiadora Lucila Mallart, que ha investigat el projecte de l’arquitecte -la seva tesi, dirigida per Maiken Umbach, se centra en Josep Puig i Cadafalch i la construcció d’un imaginari català-, assegura que les quatre columnes restituïdes que es poden veure a Montjuïc són tan sols un “detall cosmètic” si es comparen amb tot el que ambicionava l’arquitecte: “És un dels projectes als quals va dedicar més temps i més intensitat”, explica Mallart.

L’Exposició es va començar a preparar el 1913, tot i que el 1923 els seus directors van ser rellevats per una direcció gairebé militar. Era una oportunitat per transformar el que l’arquitecte i polític català anomenava “la muntanya negra”: “La muntanya era llavors tan salvatge com sa reputació moral. Adaptar-la a una Exposició no era problema fàcil”. La seva intenció era obrir camins sense destruir: “Per salvar un pi vell es construïa un mur; per una olivera es desviava un camí; una escala quedava interrompuda per una alzina”.

Puig i Cadafalch havia ideat un eix central amb una composició inspirada en temes del Renaixement i l’art barroc espanyol. Havia d’incloure grans escalinates, cascades immenses i edificis penjats sobre precipicis sortint de la roca. “Figurem-nos el Louvre o Versailles desenrotllant-se en una gran pendent amb uns desnivells de centenars de metres”, va escriure. Va imaginar també, el 1915, un Palau de la Llum, que més tard es transformaria en un Palau d’Art Antic i que acabaria sent l’actual MNAC. El Palau de la Llum havia de ser un edifici de dimensions gegantines que acollís les mil variades formes de la llum elèctrica. Havia de tenir grans finestrals per permetre el joc entre la llum artificial i la natural i recordar el moviment i la diversitat de les llums i dels cartells de les grans capitals.

L’únic que es va executar de tot plegat van ser els pavellons Victòria Eugènia i Alfons XIII. “De la resta no es va fer res, el Palau Nacional (seu del MNAC) no té gaire a veure amb el seu projecte original”, diu Mallart. Puig i Cadafalch, inquiet, obert als estímuls que oferia un món canviant, tenia moltes connexions fora de Catalunya i Espanya i estava molt ben informat de tot el que passava, també a nivell de revolucions urbanístiques. “Per entendre millor la seva obra hem de partir del concepte que la cultura no representa ideologies, sinó que les crea, que la cultura no és la germana petita de la política”, reflexiona Mallart: “L’ambició de Puig i Cadafalch era descentralitzar, liderar un nou estat des de Catalunya”.

És per aquest motiu que les 80.000 fitxes no només perseguien mostrar la història de l’art espanyol, sinó fer-ne una relectura: “Posar l’èmfasi en l’art perifèric -diu Mallart-. Aquesta exposició no va ser, com s’ha dit sovint, una imposició de Madrid, sinó una elecció feta des de Catalunya”. Però l’arquitecte va ser molt crític amb el resultat final. “Algú ha dit que al Poble Espanyol [encara existent], una interessant aglomeració de carrers de les diverses parts d’Espanya, no hi ha escola. En l’Exposició efectivament no hi ha tampoc escola”. És a dir: en el fons, no aportava gaire cosa.

Una documentació amagada a les golfes

Molta de la documentació amb la qual ha treballat la historiadora Lucila Mallart era inaccessible fins fa relativament poc. Actualment tot es pot trobar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, però fins al 2006 era a la casa de la família de l’arquitecte, al carrer Provença, amagada a les golfes. Una part de l’arxiu era visible, però l’altra -sobretot la relacionada amb temes polítics- va restar oculta rere una paret falsa. Entre les joies que s’hi van localitzar hi ha les sessions de la Mancomunitat de Catalunya, que l’arquitecte i polític Puig i Cadafalch va presidir entre 1917 i 1923, notes de les excavacions arqueològiques d’Empúries, estudis de les esglésies de Sant Pere de Terrassa i els esbossos inèdits d’alguns dels edificis de l’Exposició Internacional. La documentació amagada ocupava 152 caixes, i tot l’arxiu sencer constava de 422 caixes. “Quan vam començar a treballar la documentació no estava inventariada. Fins i tot, en una consulta a l’arxiu, la meva directora de tesi va trobar una pistola en una de les caixes”, recorda Mallart.

Més continguts de