Mor Edward Albee, el dramaturg d’una societat desesperada

L’autor de ‘Qui té por de Virgina Woolf?’ va guanyar tres vegades el Pulitzer

Edward Albee (Washington DC, 1928 - Nova York, 2016), considerat el dramaturg nord-americà més important de la seva generació, autor d’una extensa obra que s’endinsa en els drames més íntims dels homes i dones del segle XX i XXI, va morir divendres als 88 anys. El dramaturg va començar la seva carrera poc abans de complir els 30 anys amb The zoo story (1959), que a Madrid es va estrenar en diferents versions el 1971, el 1978 i el 1991. The zoo story, que va escriure en dues setmanes i mitja, com la majoria de les seves obres, és bastant incòmoda. Planteja què podem arribar a fer quan som víctimes d’un terror irracional. Estrenada en plena era d’Eisenhower, explica la història d’un home amb una vida molt convencional, que llegeix el diari assegut tranquil·lament en un banc al parc, i es troba amb un rodamón a qui acaba ferint amb un ganivet.

El 1962 Albee va estrenar una de les seves obres més conegudes: Qui té por de Virginia Woolf? Va contribuir a la seva popularització la versió cinematogràfica que van interpretar Elisabeth Taylor i Richard Burton. L’obra de teatre es va emportar un Tony i va estar en cartellera durant més d’un any. La història d’un matrimoni que s’humilia i es maltracta contínuament també es va poder veure a Barcelona el 2011 versionada per Daniel Veronese i amb Emma Vilarasau i Pere Arquillué com a protagonistes. Albee tornava a fer, sense gaire pietat, que el públic s’enfrontés amb les angoixes, misèries i frustracions d’una societat que tot ho ven i tot ho compra. Dècades més tard de la seva estrena, Albee confessaria: “És com una medalla brillant, no sabria dir de quin tipus, que ha penjat sempre del meu coll. És bonica però feixuga”.

El dramaturg denunciaria una vegada i una altra l’individualisme de la societat actual. Quasi mig segle després de Qui té por de Virginia Woolf? Albee s’atreviria amb un drama, La cabra o Qui és Sylvia?, que narra la història d’amor irracional i apassionat entre un home i un animal. Albee va tornar a desafiar el públic i va plantejar fins a quin punt som capaços de posar-nos a la pell de l’altre. J osep Maria Pou va portar aquesta obra d’Albee al Teatre Romea el 2005.

E l dramaturg nord-americà va escriure prop d’una trentena d’obres que s’endinsen en els secrets més foscos de l’ànima, denuncien el sadisme i la violència de la societat nord-americana, reflexionen sobre l’atracció sexual o mostren punyents, i sovint destructives, relacions familiars. La mort és una altra presència constant en l’obra d’Albee. Les seves obres acostumen a deixar l’audiència feta pols, una peculiaritat que ha fet que la seva relació amb crítics i indústria fos complicada. Algunes de les seves obres es van estrenar primer a Europa i després als Estats Units. “ Potser sóc un autor europeu i no ho sé -va dir en una entrevista el 1991-. Només heu de donar un cop d’ull als autors que no es poden veure a Broadway: Sòfocles, Aristòfanes, Shakespeare, Marlowe, Molière, Ibsen, Txékhov, Pirandello, Beckett, Genet. Cap d’ells”.

Albee sempre tenia a punt una resposta mordaç. El 1988 s’adreçava als crítics amb aquestes paraules: “ Si Àtila avui fos viu, segur que seria crític de teatre”. Però malgrat totes les polèmiques, és un dels dramaturgs més guardonats. Va obtenir tres premis Pulitzer. El 2011 Mario Gas va portar al Teatre Municipal de Girona i al Teatre Lliure Un fràgil equilibri, que Albee havia estrenat el 1966 a Broadway i amb el qual va endur-se un dels Pulitzer. L’obra dissecciona la classe mitjana amb la història d’una família profundament infeliç. “Totes les meves obres són sobre persones que han perdut el tren, que s’han rendit massa aviat i que quan se’ls acosta la mort es penedeixen de tot el que no han fet -explicava en una entrevista el 1991-. Crec que la majoria de gent viu durant massa temps com si mai haguessin de morir”. Albee estava convençut que la seva feina era d’una gran responsabilitat:

“Si una obra és bona, és constructiva -deia el 2004-. Aquesta és la feina d’un escriptor, posar un mirall davant la gent. Si no, només som un element decoratiu agradable”.


Albee va ser adoptat quan tenia pocs mesos per una família benestant de Nova York. Als pares adoptius mai els va agradar la professió d’Albee: “Crec que volien un metge o un advocat o alguna cosa respectable. No volien un escriptor. De cap de les maneres”. A les entrevistes assegurava que va saber que era homosexual als 8 anys, que va començar a escriure poesia als 9 anys i que va tenir la seva primera experiència homosexual als 12 anys. A la família adoptiva sempre li va agrair una educació privilegiada. I mai va abandonar la seva vocació. Explicava que, quan va acabar d’escriure la seva primera obra, The zoo story, va pensar: “Per primera vegada a la meva vida creia que havia escrit una cosa que no estava del tot malament. Que tenia talent. I vaig dir-me a mi mateix: «Ets un dramaturg. Provem-ho. A veure què passa»”. Va tenir molt d’èxit i va ser fidel a la seva idea de com havia de ser el teatre:

“Vull que l’audiència surti corrents, però que torni per veure altra vegada l’obra”.

Més continguts de