Mor Francesc Garriga, un poeta sempre jove

En tretze llibres va ser capaç de crear un llenguatge propi, concís i d’impacte, que va ser reconegut amb el premi Carles Riba

“Quan va acabar la guerra va començar el nacionalcatolicisme: anys d’església, cerimònia i encens. Jo estudiava als escolapis, i tot estava prohibit. Fins que no vaig fer els 24 anys no vaig baixar del núvol. Les mentides, la por, el pes de les temptacions... aquests anys de la meva vida van neguitejar una manera de ser. Ara és hora de passar comptes, sobretot amb mi mateix”. Així parlava Francesc Garriga, que va morir ahir a Sant Cugat del Vallès als 82 anys a conseqüència de fibrosi pulmonar, quan estava a punt de publicar el seu tretzè poemari, Swing, a LaBreu Edicions, que finalment apareixerà a mitjans de mes. El funeral se celebra avui a les quatre de la tarda al tanatori de Sabadell.

Garriga ha sigut una de les grans veus de la poesia contemporània: directa, vigorosa, il·luminadora i nova, encara que estigués nodrida de nombrosíssimes lectures (d’Horaci i Virgili a Joan Vinyoli i Thomas Bernhard). “Escric sobre mi amb la intenció que els lectors pensin que parlo d’ells. Només així hi ha poesia o literatura”, deia quan va publicar Tornar és lluny (Proa), amb el qual va ser distingit amb el premi Carles Riba de poesia el 2012, reconeixement que li va arribar amb quatre dècades de retard. I afegia: “Escric per desfogar-me, per trobar resposta als problemes, per fer-los presents o per objectivar-los”.

El Carles Riba va ser el cim d’una trajectòria que va arrencar molts anys enrere, amb Entre el neguit i el silenci (1959) i Foc nostre, somni... (1960), i que es consolidaria sobretot durant els últims quinze anys, amb títols -de lectura indispensable i corprenedora- com Temps en blanc (Proa, 2003), La nit dels peixos (Proa, 2005), Camins de serp (Edicions 62, 2009) i Ragtime (LaBreu, 2011). “Pocs autors hi ha, coneguts i desconeguts, i volem dir justament coneguts i justament desconeguts però també injustificadament coneguts i injustament desconeguts, que presentin unes credencials identificatives tan clares i evidents com Garriga”, va escriure el poeta i editor Marc Romera al text de presentació del Poeta d’Honor al Festival de Poesia de Sant Cugat 2012. “I és que la poesia de Garriga, per poc que s’hagi llegit Garriga, s’identifica al primer vers que es llegeix com a poesia de Garriga, encara que no se sàpiga que s’està llegint Garriga -diu també el text-. I això passa perquè és dels pocs poetes contemporanis que ha estat capaç de trobar, de crear, un llenguatge propi que l’identifiqui i que el faci diferent de tot el pòsit de ferralla poètica que s’acumula en la massa excessiva de versets editats en aquest país”. Josep Lluch, editor de Proa, destacava ahir la “gran coherència” de l’obra de Garriga i el va recordar amb aquestes paraules: “Era una persona que era incapaç de dir-te amic, però que tenia uns gestos d’amistat commovedors”.

Influent, estimat i únic

Nascut a Sabadell el 1932, es va llicenciar en filologia germànica per la Universitat de Barcelona, i després d’una estada a l’Amazònia mentre formava part de l’orde dels franciscans caputxins va tornar a Catalunya, on més endavant ensenyaria humanitats al Col·legi Sant Gregori de Barcelona. L’influx de Garriga com a professor, poeta i amic ha sigut reivindicat -entre molts altres- per artistes com Joan Fontcuberta i Dionís Escorsa, cineastes com Manuel Huerga, escriptors com Xavier Bosch i poetes com Carles Camps i Mundó i Manuel Forcano. També, i sobretot durant l’última dècada, per les generacions més joves (Pau Vadell, Jaume Pons Alorda, Josep Pedrals, Eduard Escoffet, Joan Todó, Albert Forns, Anna Ballbona i un llarg etcètera), amb qui es trobava pràcticament cada dimecres al bar Horiginal de Barcelona.

Profundament crític i alhora entusiasta de les noves veus de les lletres catalanes, Garriga escoltava els recitals amb la mateixa atenció que rellegia els clàssics grecs i llatins, que anava al teatre i al Liceu o que seguia els partits del Barça (sempre lluïa l’escut de l’equip a la solapa de l’americana, de la mateixa manera que portava amb ell una cartera amb l’últim manuscrit que treballava). La bona entesa amb la joventut ha fet que Swing, el seu últim i tristament pòstum llibre, estigui a punt de ser publicat per LaBreu, i que fa uns mesos la petita editorial mallorquina AdiA donés a conèixer la interessantíssima antologia Demà no és mai, un recorregut per tota la seva obra, des d’ Entre el neguit i el silenci fins a alguns inèdits, i acompanyat d’un disc amb una trentena de poemes recitats per la seva veu serena i sàvia. Contundent i provocador, sempre jove, a Setembre (1992) escrivia, sempre en minúscules: “potser els racons feliços / viuen al fons d’un munt de brossa”. I dues dècades més tard, a Tornar és lluny (2013), es feia aquesta proposta: “recull el temps mig estripat / senyera d’un ahir de lluna i sol. / sargeix el que va fer-te més feliç. / fas tard”.

“No us podeu imaginar el buit que queda, l’ombra que s’ha instal·lat permanent al nucli emocional d’aquells per a qui va ser un segon pare -escrivien ahir Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies, editors de LaBreu-. Hi ha fars que no s’haurien d’apagar mai. Perquè, ara què, qui ens omplirà la vista de sentit crític? Qui, sorneguer, ens farà riure i ens farà veure? Qui despullarà l’emperador saludant amb delectança les canyes del déu Pan i menystenint la sacra cítara d’Apol·lo?” Tot i el reconeixement dels últims anys -gràcies als premis, però sobretot a través dels lectors-, l’obra de Garriga ha trigat a obrir-se camí degut a la insubornabilitat, heterodòxia i unicitat.

“Demana molt de temps, l’escriptura -explicava Garriga el 2011, amb motiu de la publicació de Ragtime -. Als bons pintors els costa molt fer l’última pinzellada del quadre, i a l’escriptor li hauria de passar el mateix. Sempre hi ha una manera més directa o més capciosa, més absurda o més poètica de dir el que vols. Gairebé necessites que algú t’empenyi a publicar”. Li han calgut tretze llibres per arribar el cim de la poesia catalana contemporània. A Els colors de la nit (1990) escrivia: “pensar-te és retrobar-te. / segueixo mil camins / que em dicta l’enyorança / i em perdo cor endins”. Quan Garriga deia que deixava un tros de la seva ànima en cada llibre també tenia raó.

Més continguts de