Música

El bolero es queda sense la veu romàntica del gran Moncho

El cantant barceloní havia d'acomiadar-se dels escenaris amb un concert d'homenatge al gener

Tot just fa un any, Ramon Calabuch Batista, Moncho per a l’art, explicava que el més important a l’hora de cantar un bolero és saber interpretar-lo. “No cal tenir una veu meravellosa, per cantar boleros, però s’han de saber dir”, deia Moncho, un home que sabia interpretar, que sabia dir i que a més tenia una veu encisadora, com si la naturalesa l’hagués predestinat a ser el rei del bolero, si més no a aquesta banda de l’Atlàntic. I així serà recordat Moncho, el grandísssim intèrpret que va morir aquest divendres als 78 anys a causa d’una aturada cardiorespiratòria a l’Hospital de Mataró, on estava ingressat des del dia de Nadal.

“El bolero és amor... i desamor”, assegurava fa un any amb un fil de veu. Feia temps que havia deixat els escenaris perquè només li quedava una corda vocal i perquè la mort de la dona l’havia afectat molt, però així i tot va tirar endavant un projecte que havia començat el 2010, el discMis queridos boleros (2017), una declaració d’amor amarada d’aromes cubanes en què cantava clàssics com Obsesión i Lágrimas negras. “No estic per cantar, però sí per fer alguna col·laboració”, deia. Amb aquest ànim, i malgrat els problemes de salut, afrontava el concert d’homenatge del 14 de gener a L’Auditori de Barcelona, en què l’havien d’acompanyar Joan Manuel Serrat, Dyango, Antonio Carmona, Miguel Poveda, Rosario, Lolita, Sabor de Gràcia, Diego el Cigala, Estrella Morente i Pau Donés. Era la festa que el mateix Moncho havia previst per dir adeu als escenaris, i finalment es farà per recordar la memòria del rei del bolero.

“Moncho és un amic entranyable, una bona persona i un cantant que no ha sigut prou reconegut”, explicava fa un parell de setmanes Dyango, que a més afegia sense cap mena de dubte que Moncho “ha sigut el millor cantant de boleros”. “Era algú molt noble, molt legal, i encara que li dèiem que podia seguir cantant, ell ens contestava que no volia enganyar el públic, que no volia arrossegar-se, perquè si no podia donar tot el que podia, havia de retirar-se”, explicava ahir Sicus Carbonell, de Sabor de Gràcia.

Moncho va néixer a Barcelona el 1940. Era un fill de la Gràcia gitana i dels envelats de la plaça del Sol que es passava la tarda escoltant discos de boleros. “A casa posaven flamenc, rumba, la música que sempre hem escoltat els gitanos. Però jo no, jo volia boleros, i em deien: «Nen, ja n’hi ha prou, canvia la música»”, explicava Moncho. Del bolero en va fer la vida, com havia de ser, tot i créixer envoltat de genis de la rumba. “És que jo ja era un romàntic als 14 anys, i el Pescaílla i el seu germà em feien cantar a ritme de rumba catalana lenta, però a mi m’agradaven més els boleros”, deia. L’epifania bolerística definitiva va arribar quan, sent un adolescent, es va colar a l’envelat de la plaça del Sol durant les festes de Gràcia per veure de prop el cantant Lorenzo González, “un mulato veneçolà que sortia vestit tot de blanc, un paio molt maco”.

Al llarg de la seva carrera, Moncho, que va ser un gran admirador de Lucho Gatica, va posar veu a tots els grans compositors de bolero, i sempre amb un impecable compromís amb l’afinació i l’expressivitat per abordar repertoris de Manuel Alejandro, Benny Moré i Armando Manzanero, entre d’altres. Moncho també va reivindicar les arrels compartides per la música cubana i la catalana i a més de cantar en castellà també ha deixat un notable llegat de cançons en català. Tot i que té una àmplia discografia, l’hàbitat natural de Moncho va ser el directe, sobretot en sales de festa. “És que els artistes anàvem més a les sales de festa i a cabarets com l’Emporio del carrer Muntaner”, recordava Moncho sobre aquelles nits treballant en una Barcelona “màgica”. Ara el millor homenatge que pot fer-li la ciutat és omplir L’Auditori el 14 de gener per recordar la màgia del rei del bolero.

Més continguts de