Mor l'actriu Assumpció Balaguer als 94 anys
Vídua del també actor Paco Rabal, va fer carrera amb papers al cinema, la televisió i el teatre
BarcelonaL'actriu manresana Assumpció Balaguer ha mort aquest dissabte a Cercedilla (Madrid) als 94 anys, com a conseqüència d'una col·lapse multiorgànic després de patir un ictus segons han informat a Efe fonts de la AISGE (Artistes i Intèrprets Societat de Gestió), entitat de la qual l'artista era la sòcia.
Assumpció Balaguer va viure “una obra en tres actes”. Ho diu el director Mario Gas, que en poques paraules sintetitza la vida d’una actriu nascuda a Manresa el 1925 que ha mort a l’hospital de Fuentefría. “En la seva obra de tres actes, l’Assumpció va començar sent una jove i talentosa actriu que va anar de Barcelona a Madrid a fer carrera. Després va trobar l’home de la seva vida [l’actor Paco Rabal], a qui, amb tots els alts i baixos, va estimar. I, ja viuda, va tornar a emergir aquest carisma”, explica Gas.
El primer acte és el de la filla d’una família benestant sense cap antecedent artístic. Tanmateix, quan Balaguer va expressar el desig de ser actriu, la seva mare li va donar tot el suport. “La mare estava molt il·lusionada”, recordava. Curiosament, l’actriu manresana es convertiria després en la matriarca d’una família d’artistes: la filla, Teresa Rabal, va ser actriu i cantant abans de dedicar-se al circ; el fill, Benito Rabal, va decantar-se pel cinema darrere la càmera; i un dels nets, Liberto Rabal, va tenir una fugaç carrera com a actor. Assumpció Balaguer es va formar a l’Institut del Teatre dirigit per Guillermo Díaz-Plaja durant la postguerra, i el 1948 va entrar a la companyia madrilenya Lope de Vega de Manuel Tamayo, on va treballar amb repertori clàssic espanyol i títols shakespearians. Balaguer, però, també va participar en representacions d’obres de Sagarra i Guimerà al Teatre Romea de Barcelona. I precisament a la capital catalana va conèixer l’actor murcià Paco Rabal. Aquí comença el segon acte.
Balaguer i Rabal es van casar el 1952, el mateix any que va néixer la seva filla Teresa, a Barcelona. També va ser l’any del debut cinematogràfic de Balaguer: en la pel·lícula Perseguidos, de José Luis Gamboa, protagonitzada per Rabal. El 1954 va néixer a Madrid el segon fill de la parella, Benito. Aleshores, i mentre Paco Rabal consolidava la seva carrera cinematogràfica, a vegades enllaçant mitja dotzena de pel·lícules l’any i treballant amb directors com Luis Buñuel, ella va aparcar l’art per cuidar la família. “Ho vaig fer perquè vaig voler”, explicava sovint Balaguer.
“Ha sigut una dona lliure, sempre molt rebel, que ha fet sempre el que ha volgut. Ha viscut una vida plena”, assegurava ahir Benito Rabal sobre la seva mare, una dona que, a més de deixar de banda la carrera artística, va haver de gestionar les infidelitats del marit. “Però sempre tornava amb mi. Ens estimàvem perquè érem bons amics”, deia ella.
Els anys intermitents
El cas és que durant molts anys el talent d’Assumpció Balaguer va tenir una presència massa intermitent, però amb moments de gran volada, com una segona etapa teatral amb Tamayo i algunes participacions en el programa Estudio 1 de TVE. Des del punt de vista artístic, la renúncia va ser dolorosa, atès el magisteri interpretatiu que va desplegar en el tercer acte de la vida. Des de finals dels anys 80, Balaguer va sovintejar la televisió i el cinema en papers secundaris en sèries com Juncal (1989) i Truhanes (1994) -en totes dues compartint repartiment amb el marit- i en pel·lícules com El sueño del mono loco (Fernando Trueba, 1989), El hombre que perdió su sombra (Alain Tanner, 1991) -on a més interpretava el paper de dona de Rabal-, El pájaro de la felicidad (Pilar Miró, 1993), El palomo cojo (Jaime de Armiñán, 1995) i Las huellas borradas (Enrique Gabriel, 1999), amb la qual va guanyar el guardó a la millor actriu al Festival de Màlaga i el premi Sant Jordi.
El tercer acte pròpiament dit va començar després de la mort de Paco Rabal, l’agost del 2001 en un avió que anava cap a Bordeus. “Va morir amb el cap recolzat a la meva espatlla. Va morir feliç, sense adonar-se’n”, explicava Balaguer. Els fills la van animar a sentir-se novament actriu de teatre. La Luna de lluvia (2005) va certificar el seu retorn com a protagonista, mentre Rafael Álvarez el Brujo, a qui havia conegut durant el rodatge de Juncal, anava preparant-li el monòleg El tiempo es un sueño. Aquest tercer acte va tenir la lluminositat de l’èxit i el reconeixement del talent de Balaguer, que va guanyar un premi Max com a actriu protagonista per El pisito, i un altre com a actriu de repartiment per Follies, el musical de Sondheim que va dirigir Mario Gas.
“Era el paradigma d’una dona sensible, intel·ligent i afectuosa”, diu Gas. En donen fe les persones que van treballar amb ella en els últims anys en sèries de televisió com Gran Hotel (2011-2013), Polseres vermelles (2013), Merlí (2015) i Olmos y Robles (2016), i en pel·lícules com Barcelona, nit d’hivern (Dani de la Orden, 2015), on compartia una història d’amor amb Montserrat Carulla, una altra de les imprescindibles.
