Mor la gran arquitecta dels espais sinuosos

BarcelonaL’arquitecta angloiraquiana Zaha Hadid, nascuda a Bagdad el 31 d’octubre del 1950, va morir ahir al matí en un hospital de Miami d’un atac de cor, dies després d’estar ingressada a causa d’una bronquitis. Arquitecta estrella, va ser la primera dona que va rebre el premi Pritzker, considerat el Nobel dels arquitectes el 2004. El va rebre quan tenia 53 anys. Mentre que alguns del seus col·legues estaven plenament consolidats, ella havia construït sis obres. Thomas J. Pritzker, el president de l’entitat que concedeix el Pritzker, la Fundació Hyatt, va afirmar que la seva obra era “relativament petita” i que “la seva energia i les seves idees mostren un futur molt prometedor”. L'any després del premi en va inagurar cinc més.

Zaha Hadid no va construir la seva primera obra important fins el 1993, l'estació de bombers del complex de l'empresa de mobiliari Vitra a Suïssa, i en les darreres dècades s’havia convertit en l’arquitecta més destacada del panorama internacional. I, també, en un dels membres més brillants de la restringida constel·lació dels arquitectes estrella. Semblava impossible materialitzar els seus esbossos, plens de formes sinuoses i carregades de dinamisme. Però va aconseguir-ho, gràcies a l’esforç, l’experimentació sense límits i els programes informàtics de disseny. “El que és interessant és que ja no només experimentem des del punt de vista conceptual, sinó també des del punt de vista dels materials i les noves tecnologies. Ja no és només una experimentació gràfica, i per això és més interessant”, va afirmar l’arquitecta en una entrevista el 2006.

Zaha Hadid es va formar a l’Architectural Association de Londres i, abans d’obrir el seu despatx el 1979, va treballar amb un altre futur Pritzer, l’holandès Rem Koolhaas. “Associada amb Patrik Schumacher, els seus interessos se situaven a la interfície entre l’arquitectura, el paisatge i la geologia, els quals el seu ofici integrava amb l’ús de tecnologies innovadores que sovint donaven com a resultat formes inesperades i dinàmiques”, deia el comunicat que el seu despatx va fer públic quan es va conèixer la notícia de la seva mort. Entre els projectes que no ha pogut realitzar n’hi ha dos per al seu país natal: la seu del Banc Central i el complex del Parlament de l’Iraq.

El president de l’empresa de mobiliari Vitra, Rolf Fehlbaum, que havia encarregat a Hadid l’estació de bombers del complex de l’empresa a Weil am Rhein (Alemanya), va dir d’ella: “Sense haver construït mai, hauria expandit radicalment el repertori arquitectònic de l’articulació dels espais. Ara que s’està produint la implementació en edificis complexos, el poder de la seva innovació s’ha revelat completament”. Un altre membre del jurat del guardó, Jorge Silvetti, va recordar que “els edificis de Zaha Hadid estan entre els arguments més convincents de la supremacia de l’arquitectura en la producció d’espai”. “El que ha aconseguit amb la seva manipulació inimitable de parets, terres i terrats, amb aquests espais transparents, entreteixits i fluids, és una prova vívida que l’arquitectura com una de les belles arts no ha perdut pistonada”, va afegir Silvetti.

“Va haver de lluitar cada centímetre de camí. La seva mort és una gran pèrdua”, va dir l’arquitecte Richard Rogers, que va viure de prop un moment dolorós de la carrera de l’arquitecta: Hadid va guanyar el concurs internacional per construir l’òpera de Cardiff, però el govern de la ciutat va descartar el seu projecte perquè el va considerar elitista i massa car. També, perquè semblava una mesquita. Segons Rogers, va retirar-li l’encàrrec a Hadid “de la manera més vergonyosa” i va passar a l’arquitecte que havia quedat en segona posició al concurs, Norman Foster.

Zaha Hadid tampoc no va tenir sort a Barcelona. Cap dels dos projectes que va dissenyar per a la ciutat es van materialitzar. La Plaça de les Arts, a les Glòries, una gran esplanada que havia de posar en relació el futur Museu del Disseny, el TNC i L’Auditori i, també, allotjar 25 cinemes, no va passar dels plànols. Més recentment, la crisi va avortar la construcció de la Torre Espiral, un gratacel a la zona del Fòrum del qual es va arribar a posar la primera pedra. A Sevilla, una protesta veïnal va acabar amb la construcció de la biblioteca que havia dissenyat per a la universitat de la ciutat. En canvi, sí que es va construir el pavelló-pont per a l’Exposició Universal de Saragossa, la botiga de Viña Tondonia a la Rioja i l’interiorisme d’una planta de l’Hotel Puerta de América a Madrid, i segueix en curs el pla urbanístic de l’illa de Zorrotzaurre a Bilbao.

Una “heroïna” desbordant

Durant anys, Zaha Hadid va ser coneguda sobretot pels dibuixos i els mobles i per les escenografies per a les gires dels Pet Shop Boys. Després de l’estació de bombers de Vitra, l’arquitecta va finalitzar, entre altres projectes, la Mind Zone de la Cúpula del Mil·lenni de Greenwich, un salt d’esquí a Innsbruck i el Rosenthal Center for Contemporary Art a Cincinnati. L’any 2003 va guanyar el premi Mies van der Rohe per un aparcament per a 700 cotxes i un intercanviador de tramvies i autobusos als afores d’Estrasburg, i fa pocs mesos va tornar a ser la primera dona que rebia la Royal Gold Medal del RIBA. “Assumim-ho, podríem haver donat la medalla a un personatge digne i còmode. No ho hem fet, l’hem donada a la Zaha: desbordant i brillant. La nostra heroïna. Que afortunats que som de tenir-la a Londres”, va dir el també arquitecte Peter Cook en donar-li el premi.

En els últims anys, el despatx de Zaha Hadid va acabar el Museu Maxxi a Roma i el centre aquàtic dels Jocs Olímpics de Londres. També s’ha expandit a l’Àsia. Entre els seus últims treballs n’hi ha dos a la Xina: l’Òpera de Canton i el complex comercial Galaxy Soho a Pequín, que va ser piratejat a una altra ciutat xinesa abans que acabessin les obres. A Corea va construir el Dongdaemun Design Plaza & Park de Seül, que va ser considerat “l’edifici irregular més gran del món”, i a l’Azerbaidjan, el centre cultural Heydar Aliyev.

Però aquests anys no tot ha sigut com una bassa d’oli per a l’arquitecta. El disseny per al l’estadi Al-Wakrah per al mundial de Qatar va ser criticat el 2013 per la seva semblança a una vagina i va haver de reduir les dimensions de l’estadi per als Jocs Olímpics de Tòquio, que després va ser cancel·lat, tot i que havia guanyat el concurs de l'edifici. L’estadi de Qatar va estar envoltat d’un altra polèmica encara més agra el 2014, ja que Hadid es va desmarcar de les condicions precàries dels obrers que el construeixen i va arribar als jutjats per desmentir que haguessin mort a l’obra 1.200 treballadors.