TEATRE

‘Negrata de merda’ i altres microviolències qüotidianes

Un insult infantil encén l’obra de Denise Duncan al Tantarantana

Com passava a Un déu salvatge de Yasmina Reza, una disputa infantil provoca la trobada de dues parelles de pares que pretenen solucionar el cas. Mentre que en aquella obra l’interès derivava ràpidament cap als quatre personatges adults i la seva elitista crueltat, a Negrata de merda el cas se centra en la malifeta: l’insult racista que profereix una nena de 5 anys a un company de classe adoptat i negre. Pel contundent títol de l’obra el deveu haver endevinat. La dramaturga Denise Duncan vol abordar així tant “la incapacitat d’escoltar-se i resoldre les coses d’una manera senzilla” com directament el conflicte de raça i, per extensió, “les microviolències que vivim cada dia”. “El racisme n’és una més, però també hi ha el masclisme, la xenofòbia. Qualsevol forma de discriminació té a veure amb una estructura més gran i amb una manera d’actuar al món automàtica”, reflexiona l’autora.

A Negrata de merda -una obra de La Pulpe Teatro que es podrà veure fins al 16 de juny al Tantarantana-, a més de les dues parelles de pares protagonistes en el conflicte també hi ha una periodista (són els actors Dani Arrebola, Catalina Calvo, Anna Ferran, Salvador Miralles i Mar Pawlowsky), però, en canvi, no hi ha cap negre. “Volia mostrar com parlen quatre blancs i una mig blanca, una llatinoamericana, sobre aquesta temàtica”, apunta. L’espectacle és “políticament incorrecte però de manera educada -diu Duncan-. Si el que vols és que la gent reflexioni, has d’anar amb compte perquè no es tanquin en banda. Perquè estem a la defensiva”. Per això tots els personatges tenen la seva part de raó, els seus prejudicis i la seva culpa.

Un projecte sobre ‘la negritud’

“Jo mateixa he hagut de fer una desconstrucció, fins i tot de raça, perquè tenim uns comportaments automàtics, a l’inconscient, fruit d’una estructura superior. Però si no els reconeixes, no els pots canviar”, explica. Aquesta estructura “colonialista, racista, masclista”, que es remunta fins i tot a les cultures primigènies, és la que ha començat a investigar des del teatre. “Em vaig adonar que el que jo puc aportar al teatre és que soc una dramaturga negra catalana. Sento la responsabilitat de parlar de certs temes que em toquen i que no hi ha tanta gent que pugui tocar. No parlar-ne directament em sembla covard”.

Denise Duncan (Costa Rica, 1979) va aterrar el 2005 a Barcelona. Va completar la seva professió d’actriu a l’Institut del Teatre amb el grau de direcció i dramatúrgia i s’ha centrat en aquest camp. La negritud a Catalunya i Espanya és el projecte que té entre mans i que desenvoluparà a la Sala Beckett, on serà autora resident el curs que ve. “He trobat un lloc on descobreixo històries constantment; m’agrada molt i és necessari. El meu somni, però, és quedar-me sense tema”.

Més continguts de