Publicitat
Publicitat

ARQUITECTURA

Palau Güell, no és de Gaudí tot el que lluu

L’arquitecte va haver de reaprofitar mobles d’un palau anterior després que Eusebi Güell en fos desnonat

Han hagut de passar més de cent anys perquè arribi a la premsa l’autèntic, i escandalós, origen del Palau Güell. L’historiador, crític i comissari Josep Casamartina revela al llibre Un palau dins d’un altre. De Portaferrissa a Nou de la Rambla (Diputació de Barcelona) que el comte Eusebi Güell va encarregar l’edifici a Antoni Gaudí després de perdre un litigi de deu anys amb la família Rosés Masriera per la propietat de l’edifici on tenia previst instal·lar-se, el Palau Fonollar, ubicat al carrer Portaferrissa, i ser-ne desnonat. “Va ser un fracàs tan enorme que Güell no va voler que se sabés de cap manera”, afirma Casamartina.

Les vicissituds del desnonament d’Eusebi Güell es concreten al Palau Güell en una història apassionant. Gaudí va dissenyar l’edifici, però també va haver d’incloure en el projecte els elements decoratius que el comte havia encarregat per al Palau Fonollar a l’arquitecte Camil Oliveras, que més endavant va projectar el recinte de la Maternitat. No és tot de Gaudí, el que lluu a les estances del Palau Güell, però aquest fet no resta cap valor a la visita, sinó que injecta una vida una mica canalla a una casa-museu declarada solemnement Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1985. Casamartina es pregunta: “Quina necessitat tenia Güell de posar una decoració passada de moda en un edifici que li estava costant molts diners? Gaudí va fer un collage tan genial que ha hagut de passar més d’un segle perquè es destapés”.

La més imponent de les peces dissenyades per Oliveras que Gaudí va reciclar al Palau Güell és la llar de foc del menjador, però també n’hi ha una altra de magnífica, de pedra i guarnida amb un gravat d’Alexandre de Riquer. Precisament és a les llars de foc on es pot observar amb més claredat la diferència entre el que Gaudí va trobar fet i el que va dissenyar ell mateix. A diferència d’altres llars de foc historicistes que hi ha arreu del palau, les sis que va dissenyar Gaudí són més modernes i s’hi pot veure que l’arquitecte va fer variacions d’un mateix model per adaptar-lo als diferents espais. A més de les llars de foc, Gaudí va reutilitzar arrambadors, portes, cassetonats, vitralls i fins i tot unes rajoles estampades que Güell havia encarregat a la fàbrica Pujol i Bausis. Les va col·locar en algunes dependències del palau i també es troben al trencadís, que apareix per primera vegada en l’obra de Gaudí, que recobreix alguns dels fumerals. “Al Palau Güell ja hi ha tot el Gaudí posterior”, diu l’autor.

El Palau Güell és propietat de la Diputació de Barcelona des del 1945, i entre els anys 2005 i 2011 va ser objecte d’una meticulosa restauració. La recerca de Josep Casamartina es remunta a la finalització de la restauració, quan va rebre l’encàrrec de redactar el pla museològic de l’edifici. “Gaudí va deixar moltes pistes, però ho va fer d’una manera críptica, i eren invisibles en aparença”, afirma. Però quan es mira amb atenció es pot veure que els elements gaudinians contrasten amb l’aportació d’Oliveras: “La forja, la vidriera de l’entresol, la del passadís cobert -que uneix el palau amb la casa pairal dels Güell a la Rambla-, la de les golfes, els grans paraments llisos de marbre amb motllures austeres i esquemàtiques, el mobiliari encastat, les baranes més simples i els escassos mobles que Gaudí va dissenyar”, explica Casamartina.

Eusebi Güell i la seva dona, Isabel López Bru, filla d’Antonio López, marquès de Comillas, no van arribar a poder-se instal·lar al Palau Fonollar, adjacent a la residència del marquès, el Palau Moja. El comte se sentia tan poderós que no es pensava que pogués perdre el litigi amb els Rosés Masriera, que havien llogat el principal per instal·lar-hi dos negocis de cotó i de claus, els coneguts com a puntes de París. Els problemes entre ells van començar quan Güell va comprar l’edifici per 500.000 pessetes i els llogaters van impugnar la venda adduint que el contracte de lloguer incloïa el dret de retracte per comprar l’edifici. Els Rosés Masriera van perdre tots els judicis, però el cas va fer un gir inesperat quan van presentar un recurs de cassació davant del Tribunal Superior de Justícia i el van guanyar. I aleshores Güell va ser desnonat.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT