Publicitat
Publicitat

POESIA

“No pots tirar enrere ni s’aprèn dels errors”

Joan Margarit publica un nou llibre de poemes, ‘Un hivern fascinant’

“Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat”. Així comença el primer poema del nou llibre de Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa). És un inici desolador que avança cap a un estrany optimisme als últims versos: “L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna, l’alegria”. Margarit, que al maig va fer 79 anys, continua publicant i recitant amb regularitat. “Escrivint aquests poemes m’he adonat que la infantesa i la senectud, etapes que semblaven molt separades i llunyanes, no ho estan tant -admet-. Entremig hi ha una llarga etapa intermèdia que ja ha passat. Les coses no succeeixen de manera contínua, sinó a sotragades. Tothom entén que el passat s’allunyi, però la recerca de futur és una de les ensarronades més grans que portem a dins”. Al llibre el poeta en parla sense el desencís que abundava a Es perd el senyal (Proa, 2012). A L’illa misteriosa recorda la dècada dels 50, quan vivia a Tenerife. Aquell lloc i aquell temps són “els únics on voldria tornar”, afirma, encara que també llança una advertència final: “Pel seu mar càlid / nedava ja un tauró: el meu futur”.

“La vida és una aventura difícil; cal saber que no va de broma -assegura-. No pots tirar enrere ni s’aprèn dels errors”. Un hivern fascinant conté 41 nous poemes i un epíleg en què exposa les dues “forces importants de la poesia”, les que ell té en compte: veritat i bellesa. “La inspiració és, precisament, aquest acte tan rar i difícil que consisteix a localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables, veritat i bellesa”, escriu. “La diferència entre un novel·lista i un poeta és que el novel·lista busca en les vides dels altres i el poeta busca en la seva pròpia vida -diu, sense tenir en compte els vincles entre autobiografia i ficció narrativa-. En la teva pròpia vida hi ha trilions de coses que no t’interessen ni a tu mateix. Un cop detectes el que és important per a tu, el que has d’explicar és allò que sigui universal. Això és el que conté un poema”.

Una relació complicada

Al recull hi ha dos poemes datats que ha escrit recentment. El primer és Coneguda crueltat, del 17 d’agost de 2017, el mateix dia dels atemptats a la Rambla. “Quan vivia a Barcelona tenia un pis al carrer Pintor Fortuny, just al costat del lloc on hi va haver l’atemptat -rememora-. Durant molt de temps vaig escriure poemes al Cafè de l’Òpera, i sovint quedava amb un amic per parlar de literatura i al costat teníem una tertúlia de caçadors. Quan ens cansàvem anàvem passejant fins al port. Ara veig aquelles façanes del Barri Xino i no m’agraden, com tampoc m’agrada que en diguin el Raval, que em sembla un eufemisme. Els eufemismes no van bé a ningú”. Al poema Margarit explica que “totes les Barcelones són unes dins les altres / com unes invisibles nines russes”. La d’ara és “la que més llums ha encès, / la de la indiferència”. I afegeix: “La més cosmopolita. / Aliena i fugaç, una gentada emplena / les cases i els carrers / igual que un escenari abandonat / on haguessin rodat una pel·lícula”. “Reconec que amb Barcelona hi tinc una relació complicada -diu-. Una ciutat que ha destinat el lloc més bonic de la ciutat, la muntanya de Montjuïc, a un cementiri, on a sobre hi ha dues de les meves filles, té un problema”.

El segon poema datat és Tramuntana. “El vaig escriure aquest octubre a Colera, un poble de frontera i aspre, que no té els encants dels pobles d’abans -explica-. Hi tinc moltes vivències personals, i en concret aquí recordo un dia de tramuntana. I escric «Era el vent d’ella». Ella és la meva filla Joana”. Hi ha poemes en què parla de Jacint Verdaguer (“L’estimo com un fill. I és el meu pare”, Verdaguer ), un altre sobre Jorge Manrique (“Aquesta veu, respectuosa i greu, / té la força d’alguna veritat / en forma de mentida”, Jorge Manrique ) i Charles Baudelaire (“Assagen el seu vol majestuós / els poemes que no ha d’escriure mai”, L’albatros ). Cap al final n’hi ha un, La soledat del mar, en què menciona “els poetes cansats que van deixar d’escriure”, com ara Jaime Gil de Biedma i Arthur Rimbaud. “La recerca del poeta dura fins al final -diu-. Fa molts anys que continuo buscant el mateix, i no m’aturaré. Hi ha poetes que han plegat a mig camí: els respecto, però des de fa anys no en trec els llibres de la lleixa. Ara m’interessen els poetes que persegueixen alguna cosa fins a l’últim moment”.

La independència i els morts

Igual que a la majoria de la seva poesia, el to que més abunda a Un hivern fascinant és l’íntim i personal. “El que és col·lectiu sempre m’ha espantat -admet, en relació al present català-. Quan es posa en marxa tothom alhora, es dona una mobilització que individualment no s’experimentaria: d’això n’he desconfiat sempre. Com més vell em faig soc més partidari de la intel·ligència que dels sentiments. Només quan l’amor coincideix amb la intel·ligència les coses funcionen”. És per aquest motiu que Margarit no és partidari de l’independentisme: “Aquesta paraula vol dir coses perillosíssimes. No conec cap independència que s’hagi fet sense morts”.

Els llibres que ens fan grans

Etiquetes

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT