CRÍTICA DE SÈRIES

Només les dones salven les dones

Netflix estrena 'Creedme', la primera sèrie policíaca que plasma com han canviat les narratives al voltant de les agressions sexuals en l'era del MeToo

A The women who knew too much, una lectura reconciliadora amb el cinema d’Alfred Hitchcock des de la teoria feminista, Tania Modleski repassa la manera com la majoria de crítics i historiadors de cinema havien abordat la trama de Blackmail (1929), al voltant d’una noia que mata en defensa pròpia un home que la intenta violar, minimitzant l’agressió sexual en qüestió o qualificant-la de “seducció”. Modleski recorda que aquest tipus d’interpretació relacionada amb el món de les arts no està tan allunyada de les interpretacions judicials, i que el sistema legal sovint ha normalitzat com a universal una idea de la violació concebuda des del punt de vista masculí.

Hem normalitzat tant la manca de narratives des de la perspectiva de les dones supervivents d’una violació que, en un panorama televisiu plagat de sèries criminals, un títol com Creedme (Unbelievable), que estrena Netflix avui, resulta insòlit. Aquesta minisèrie creada per Susannah Grant, Ayelet Waldman i Michael Chabon parteix del reportatge periodístic An unbelievable story of rape, de T. Christian Miller i Ken Armstrong, inspirat en un cas real: el d’una víctima de violació, la Marie, a qui la policia no només no va voler creure sinó que fins i tot la va acabar denunciant per la seva presumpta falsedat. En paral·lel, dues dones policies van enxampar, després de mesos de seguiment d’altres casos, un violador en sèrie que va resultar ser també l’atacant de la Marie.

El primer episodi de Creedme recorre tot el calvari que passa la Marie (Kaitlyn Dever, la revelació de Superempollonas) des que denuncia la violació fins que s’acaba desdient del seu testimoni. No es tracta de deixar clar que la noia no menteix sinó de retratar els mecanismes de pressió que porten les dones a no denunciar o a retirar càrrecs en aquests casos, des dels reconeixements mèdics diversos (en una violació el teu cos es converteix en “una de les escenes del crim”, explica més endavant una de les policies protagonistes) fins al fet d’haver de recordar una vegada i una altra el malson pel qual has passat mentre es qüestiona la teva experiència. A Creedme, el menysteniment de la veu de la Marie es veu accentuat per un altre condicionant no menys pertinent: la seva classe. La Marie ha crescut en cases d’acollida i no disposa de les xarxes de suport tradicional que constitueixen les famílies o els grups d’amics.

La frustració de Fincher en perspectiva femenina

Quan en el segon episodi entra en escena la policia Karen Duvall (extraordinària Merritt Wever), el to de Creedme canvia completament. Així, la sèrie intercala dues trames en dos registres i línies temporals diferents. Per una part, l’intensíssim drama personal de la víctima blasmada; per l’altra, l’entretingudíssim procedimental de llarga durada que protagonitzen Duvall i la també policia Grace Rasmussen (Toni Collette) a la recerca d’un violador reincident. Creedme fa palès així fins a quin punt la incorporació de dones al cos policial ha canviat els protocols i el tipus d’atenció cap a la violència de gènere. La sèrie per moments s’encomana d’aquella frustració pròpia dels thrillers de David Fincher en perspectiva femenina. Però desemboca en un últim capítol massa convencional a causa de l’afany de deixar-ho tot ben lligat, justificat i reparat. Resulta més interessant el penúltim episodi, quan la idea que (només) les dones salven les dones queda clarament traçada però sense subratllats.

Susannah Grant, Ayelet Waldman i Michael Chabon per a Netflix. En emissió a Netflix Espanya.

Més continguts de