Cultura 29/02/2016

La gala del 'black power'

La gala passarà a la història perquè la indústria cinematogràfica nord-americana s’ha fustigat públicament inculpant-se de racisme; després, tot continuarà igual

i
Mònica Planas
4 min
Chris Rock davant de l'equip de 'Spotlight'

BarcelonaL'inconvenient de seguir la gala dels Oscars a través de Movistar+ és l’espera perquè comenci. La necessitat d’oferir una taula de convidats, aquest any amb humoristes amb coneixements cinematogràfics, demostra que la televisió (fins i tot la de pagament) descarta massa sovint la possibilitat que els espectadors puguin seguir un programa motivats per un interès concret. Pensen que cal l’esquer d’estovar el contingut amb brometa fàcil per atrapar l’audiència. La cirereta va ser Josie, el frívol i superficial especialista en moda catapultat per Mediaset que provoca un rebuig immediat a l’espectador mínimament sensible. El programa de Movistar+ va ser l’enterrament definitiu de la figura d'aquest expert en cinema.

La cerimònia va arrencar amb un muntatge magnífic que enllaçava fragments de totes les pel·lícules nominades buscant petits nexes que creaven un fil narratiu sorprenent i curiós. Chris Rock no passarà a la història per la seva habilitat com a presentador, però sí per les circumstàncies que l’han portat a dalt de l’escenari. Ell mateix ho va reconèixer: "Si no hagués estat per la polèmica sobre el racisme a Hollywood jo no seria aquí, i a dalt l’escenari hi hauria Neil Patrick Harris". Rock és negre. I Harris, blanc. El guió de Rock va ser formidable perquè va criticar, burxar i denunciar la supremacia blanca de la indústria del cinema amb enginy, mala llet i sentit de l’humor. I no es va quedar amb l’anècdota sinó que va remuntar-se en la història: "Per què no hi érem als anys 50 i 60? Doncs perquè teníem coses més importants per les quals protestar. Mentre ens violaven i ens linxaven, per què carai ens havia d’interessar quina era la millor pel·lícula?". Uns vídeos de producció extraordinària van vilipendiar i parodiar les pel·lícules nominades que no tenien cap actor negre en l’elenc, afegint-los de manera forçada. Però l’habilitat del guió va raure no només a saber reivindicar el ‘back power’ i fer-ho amb agudesa sinó també per la capacitat de riure’s d’ells mateixos com a col·lectiu. I això no és gens fàcil. Realització es va encarregar, constantment, de mostrar ben riallers tots els actors i actrius negres asseguts a platea, i en les parelles de presentadors de premis hi va haver més paritat ètnica que de costum.

La reivindicació constant va donar cohesió argumental a la gala, la va fer intensa i punyent com poques. Però això no vol dir que tot fos brillant. La idea de la venda de galetes per les Girl Scouts va ser fluixíssima i l’aparició dels Minions i la resta de dibuixos animats feia decréixer l’interès.

I el nou ‘black power’ no va ser l’única reclamació. La guanyadora de l’Oscar al millor vestuari per 'Mad Max' va fer evident el dret a anar vestit i pentinat de qualsevol manera, provocant més consternació a la platea que quan Di Caprio va alertar del canvi climàtic. Significatiu que Joe Biden, el videpresident dels Estats Units, aparegués a l’escenari amb la banda sonora de la 'Guerra de les Galàxies' sonant de fons. Insòlit que la claca es posés dempeus per rebre’l. Biden va clamar contra els abusos sexuals als campus universitaris. El còmic Louie C.K. va apuntar maneres per convertir-se en un futur presentador de la gala reivindicant els directors de curtmetratges documentals: "Els únics que després de guanyar l’Òscar no es faran rics i podran guardar l’estatueta tota la vida en el seu apartament de merda". El sempre irreverent Sacha Baron Cohen va exigir, també, sensibilitat amb la diversitat ètnica, especialment "amb la gent groga, de tita petita, que no paren de treballar i que tant han fet per aquesta indústria: els Minions". Iñárritu va aprofitar la seva defensa per etzibar un moc al seu progenitor: "Espero que el color de la pell sigui tan irrellevant com la llargada del cabell, i això va pel meu pare".

Una gala carregada d’anècdotes i missatges de protesta que passarà a la història per la manera com la indústria cinematogràfica nord-americana s’ha fustigat públicament a l’hora d’admetre la seva part més fosca: el racisme. Un gest necessari i positiu que no deixa de ser paradoxal. Entre reivindicació i reivindicació, Hollywood és la màquina més potent a l’hora de consolidar els estereotips socials i estètics més tòxics. Per tant, està bé que ho faci tot i saber que, després, tot continuarà igual.

La novetat que cal copiar

La 88ena edició de la cerimònia dels Oscars va aportar una novetat que val la pena que exportin la resta de gales televisades d’arreu del món: els nominats als premis tècnics (aquells que tenen menys interès per l’audiència) facilitaven amb anterioritat els noms de les persones a qui volien agrair el premi en cas de guanyar-lo. Quan els afortunats pujaven a l’escenari podien limitar-se a donar un missatge global d’agraïment mentre, sobreimpresos en pantalla, apareixien els noms propis que havien donat. Tothom content: els premiats, els agraïts i sobretot, els espectadors que ja no hem d’escoltar els noms de les tietes, els avis, els nebots i el noi dels encàrrecs. Tres hurres per a l’ideòleg! Hip, hip...

stats