PATRIMONI

Pasqua demana als anglesos que tornin el moai espoliat

La governadora de l’illa diu davant del Museu Britànic amb llàgrimes als ulls: “Teniu la nostra ànima”

Una delegació del govern autònom de l’illa de Pasqua, encapçalada per la governadora Tarita Alarcón Rapú, es va entrevistar fa poc amb representants del Museu Britànic per demanar el retorn del moai conegut amb el nom de Hoa Hakananai’a, que es pot veure a la galeria de benvinguda de la institució, al barri londinenc de Bloomsbury. El museu conserva l’estàtua de roca basàltica, de 2,5 metres d’alçada i quatre tones de pes, des de fa un segle i mig, quan el capità de l’armada reial Richard Powell la va treure de l’illa sense permís de cap autoritat local i la va transportar a Londres per oferir-la com a regal a la reina Victòria.

Vint anys després del saqueig, Xile es va annexionar l’illa i, d’acord amb les lleis del país, els moais no són considerats objectes, sinó part integral del territori. Des d’aleshores, com tants altres tresors artístics o arqueològics arreu del món, està en disputa una de les moltes herències del saqueig de l’imperialisme colonial entre els segles XV i XX.

Macron i la caixa dels trons de l’art africà espoliat

La nova petició de retorn de fons del Museu Britànic als seus propietaris -en aquest cas, els habitants de Pasqua, al sud-est del Pacífic, a cinc hores de vol de Santiago de Xile- ha coincidit amb la publicació de l’informe que el president francès, Emmanuel Macron, va encarregar a la primavera a dos acadèmics sobre la conveniència de restituir les peces de l’Àfrica subsahariana que hi ha al Quai Branly Musée de París. Ras i curt, l’informe advocava pel concepte de “restitució”. Al capdavall, “es fa ressò de l’enfocament àmpliament acceptat [per la comunitat científica] que busca retornar les obres d’art saquejades pels nazis als propietaris legítims”, segons l’arqueòleg Mark Holton, professor de la Universitat de Bristol, en declaracions a l’ARA.

Un any d’autonomia

Entre els segles VI i XVII es van esculpir a Pasqua al voltant de 900 moais, tots, amb l’excepció del que hi ha al Museu Britànic, en cendra volcànica. Actualment en queden uns 700. Institucions dels Estats Units, Nova Zelanda i França també en tenen a les seves col·leccions.

El simbolisme de la petició dels representants de Pasqua al Museu Britànic és enorme, per bé que l’efectivitat de la demanda està condemnada. La petició de Tarita Alarcón Rapú és la primera acció internacional que fa des que és al càrrec per recuperar patrimoni robat. Pasqua va aconseguir un cert grau d’autonomia de Xile l’any passat i una de les capacitats administratives sota control de l’autogovern és la conservació i preservació de l’herència arqueològica.

L’estàtua espoliada pel capità Powell és considerada pels nadius com el moai de més rellevància espiritual de tots els que va produir la civilització Rapa Nui. El Hoa Hakananai’a -l’Amic Robat o Amagat, en la llegua nadiua- representa, segons les creences locals, l’ànima vital de l’illa. La proposta de la governadora al Museu Britànic és que l’original torni i artesans de Pasqua esculpeixin una còpia perquè el moai pugui continuar tenint presència a Londres.

Durant la visita al museu, Tarita Alarcón Rapú va explicar, amb llàgrimes als ulls, la raó profunda de la petició: “Nosaltres només som un cos, però vosaltres, els britànics, teniu la nostra ànima”. Per als indígenes Rapa Nui, els moais contenen, efectivament, l’ànima dels seus ancestres. A més, el cas de Hoa Hakananai’a és especialment significatiu perquè es considera que va dur la pau a l’illa al voltant de l’any 1000 i que va acabar amb les lluites entre tribus que dessagnaven la població.

Però tota l’argumentació exposada per instar-ne la restitució no ha remogut la consciència dels responsables del museu. La resposta ha sigut que considerarien la possibilitat d’un préstec. Una forma molt diplomàtica de negar-ne el retorn.

Però el que demostra la petició dels illencs és que les grans institucions museístiques occidentals estan cada cop més sotmeses a pressió per retornar el patrimoni espoliat amb la força dels canons i la pólvora o la creu i l’espasa. Així com el retorn de restes humanes d’èpoques recents és acceptat de bon grat -el mateix Museu Britànic ho ha fet aquest mateix any amb les cendres d’uns aborígens australians-, no s’observa el mateix criteri pel que fa a peces d’art i tresors arqueològics. Cal recordar, per exemple, altres demandes històriques que tenen el Museu Britànic al centre de la polèmica, com la de Grècia pel retorn de les escultures del fris del Partenó o la d’Egipte pel que fa a la pedra Rosetta. La llista és interminable.

Lleis i convenis internacionals

Ara per ara no hi ha cap llei internacional vinculant que empari els legítims propietaris en la demanda de les seves reivindicacions. En el millor dels casos, només convenis. Com afirma a l’ARA l’especialista en dret internacional Saskia Vermeylen, de la Universitat de Strathclyde, a Glasgow, una de les grans dificultats per presentar batalles legals als països a què pertanyen les institucions espoliadores és que “la majoria dels museus s’amaguen rere les seves pròpies polítiques de conservació, segons les quals la despossessió permanent d’una peça de les seves col·leccions està prohibida”. Amb tot, Vermeylen assegura que “hi ha indicis que suggereixen que finalment el dret internacional es podria moure a favor dels Rapa Nui i d’altres pobles indígenes”.

Quins són aquests símptomes? A més d’una convenció de la Unesco de 1970 que prohibeix el tràfic il·legítim de propietats culturals i una convenció similar (Unidroit) de 1995, i dues més, també de la Unesco, del 2003 i el 2005, segons Saskia Vermeylen “l’article 11 de la declaració de l’ONU sobre els drets dels pobles indígenes del 2007 facilita que aquests pobles puguin practicar i revitalitzar les seves tradicions, fet que inclou proporcionar compensacions a través de mecanismes eficaços, que poden integrar la restitució del patrimoni”. Però Vermeylen no s’enganya. “Soc prudentment optimista. Tenim encara un llarg camí per recórrer fins que no aconseguim fer dels museus alguna cosa més que centres que superin el tradicional concepte d’adquisició, propietat i estatus sobre els quals es van fundar les grans institucions occidentals que tots tenim al cap”.

El Partenó, Benín o la pedra Rosetta, altres grans demandes

L’any 2014 una enquesta de YouGov va demanar als britànics si consideraven que Londres havia de continuar sent el lloc on es conservessin les estàtues del fris del Partenó. Havien passat cinc anys des de la inauguració de l’espectacular i meravellós Museu de l’Acròpoli d’Atenes, i la resposta de la gran majoria dels enquestats va semblar força sensata: només el 23% volien mantenir-los a la coneguda com a sala Elgin -pel nom de la persona que els va fer treure del temple grec- del Museu Britànic. Al mes de setembre, enmig de la fase final de la complexa negociació del Brexit, la ministra de Cultura grega va demanar al seu homòleg del Regne Unit l’obertura de converses formals per al retorn de les peces espoliades. Londres, de moment, n’ha fet cas omís.

El cas del Partenó és, probablement, el més conegut de la llarga llista de peces en disputa que mantenen els legítims propietaris i les institucions occidentals que les conserven. N’hi ha altres d’igualment famosos. El 2007, per exemple, Egipte va demanar la pedra Rosetta, que també es conserva al Museu Britànic. Dos anys després, el museu va considerar la possibilitat de cedir-la en préstec. Però de moment el Caire encara espera una resposta seriosa.

Un altre cas molt exemplar és el dels anomenats bronzes del Benín, les peces africanes més conegudes del Museu Britànic, unes plaques de metall que van decorar el Palau Reial del Benín, i que van ser saquejades del que ara és territori de Nigèria per les tropes britàniques el 1897. Pocs dies abans que es fes públic l’informe encarregat per Macron, el museu es va avançar al que semblava el veredicte més evident i va anunciar que algunes de les peces més celebrades de la col·lecció les cediria per a una exposició al Museu Reial del Benín. Des que Nigèria va aconseguir la independència, en reclama la totalitat.

El Museu Britànic, però també altres institucions semblants, fan front a una allau de peticions i a la possibilitat que els recordin les que ja tenien. L’interrogant de fons que es planteja és si és moralment acceptable conservar el fruit de robatoris de tota mena.

Més continguts de