'Próxima': Eva Green és una astronauta que s'enfronta a dos reptes: distanciar-se de la Terra i de la filla

Alice Winocour revisa en clau femenina i emocionant l'imaginari fílmic de la conquesta de l'espai

Direcció: Alice Winocour. Guió: Alice Winocour i Jean-Stéphane Bron. 107 minuts. França i Alemanya (2019). Amb Eva Green, Zélie Boulant i Matt Dillon.

A Lo que hay que tener, la famosa novel·la d'investigació de Tom Wolfe sobre els herois de la carrera espacial als Estats Units, les dones no tenen altre rol que el de “valeroses esposes rere els astronautes”, com titula Life el reportatge fotogràfic que els dedica al llibre. La mística de la conquesta de l'espai exterior sempre ha format part d'un imaginari lligat a l'ideal masculí. Per alguna raó les joguines de referència del nen protagonista de Toy Story són un vaquer i un astronauta. Tot aquest llegat cultural omple el fora de camp de Próxima, el melodrama d'Alice Wincour al voltant d'una dona astronauta, la Sarah (Eva Green), que afronta la seva primera missió a l'espai amb la recança d'haver de separar-se durant mesos de la seva filla de set anys, la Stella. Des d'aquesta perspectiva femenina, Próxima es desplega com un contrapunt més quotidià, terrenal i realista que la tendència èpica, transcendental i grandiloqüent de la majoria de films al voltant de l'exploració espacial, fins i tot quan es plantegen en clau íntima com la recent Ad Astra.

Eva Green, mare i astronauta

Winocour mostra com la Sarah es prepara físicament i mentalment per a dos grans reptes: allunyar-se de la Terra i de la filla. El film transmet les tasques d'entrenament de la protagonista i els seus col·legues des d'una òptica quasi documental que manté aquella qualitat fascinant pròpia de tot allò que té a veure amb l'espai. En aquest cas, a través d'un context que dibuixa certa utopia feta realitat. Lluny de la competició pròpia de la carrera espacial durant la Guerra Freda, Próxima presenta una missió en què els països col·laboren en un agermanament cultural que implica la convivència de diferents llengües en una localització com la Ciutat de les Estrelles, prop de Moscou, on s'entrenen els cosmonautes russos des dels anys seixanta.

Eva Green encarna a la perfecció la figura d'aquesta dona capaç de demostrar les seves capacitats extraordinàries com a navegant espacial al mateix temps que la seva tendresa com a mare, en un paper que la distancia de la imatge de musa contemporània de la ficció gòtica on havia quedat perillosament instal·lada. Emotiva i fascinant revisió dels films d'astronautes, Próxima fa paleses les dificultats d'una dona per treballar en una professió tan masculinitzada com aquesta i alhora posa en el centre l'angoixa de qualsevol mare treballadora a qui la feina no li permet tenir cura com voldria de la mainada. Però sobretot visualitza la realitat de conciliar una vocació ambiciosa que a priori sembla exigir massa sacrificis a una dona amb la pràctica d'una maternitat plena i satisfactòria. Una fita que, com confirmen els crèdits, han assolit les diverses astronautes inspiradores de la figura de la Sarah.

Més continguts de