‘Ramon’ fa un cant a la generació dels 80

La peça, que es pot veure a la Sala Atrium fins a finals de desembre, parla de la pèrdua i la memòria a partir de la història d’un actor que és a punt de fer els 40

“Som una generació que ha crescut en l’eterna joventut. Encara la portem a sobre, tenim por de fer-nos grans, ho volem tot i mai acabem d’estar satisfets”, assegura l’actor Francesc Ferrer. Tant ell com la dramaturga i directora Mar Monegal tenien ganes de treballar junts en un espectacle que parlés de la gent nascuda als anys 80, una generació que ha quedat una mica oblidada per la força dels mil·lennials més joves i de la generació Z. I d’aquesta necessitat en va sortir Ramon, un monòleg amb el qual Ferrer celebra quinze anys als escenaris.

La peça, que es pot veure a la Sala Atrium fins a finals de desembre, parla de la pèrdua i la memòria a partir de la història d’un actor que és a punt de fer els 40 i s’ha quedat solter i sense feina. “Trenca amb la seva parella perquè ell no vol tenir fills ni haver de cuidar ningú. Però torna a casa els pares i es troba que la mare, malalta d’Alzheimer, necessita que la cuidin”, explica Monegal. Ramon és el viatge del protagonista des que s’instal·la a la seva antiga habitació, on es retroba amb tots els records de l’adolescència, fins que decideix enfrontar-se a les vicissituds de la vida adulta.

L’espectacle té dues parts molt diferenciades, música en directe interpretada pel mateix actor i un to tragicòmic. A l’hora d’escriure’l, Monegal va partir de l’experiència personal de Ferrer, la mare del qual també pateix Alzheimer. “L’obra no és la meva vida, i això m’ajuda. Però tractar el tema de la malaltia em permet viure-ho des d’un lloc diferent i canalitzar certes coses”, assenyala l’actor, que descriu l’obra com “una història explicada de manera realista i poètica”.

Amb una escenografia “simplificada”, segons Monegal, el monòleg està farcit de referències que picaran l’ullet a tots aquells espectadors nascuts als 80. Tot i això, la directora i dramaturga precisa que es tracta d’un espectacle per a generacions diferents i que és, per damunt de tot, un homenatge a les mares i a la família. “És una reivindicació a totes aquelles grans cuidadores que, quan no hi són, la família trontolla”, destaca Monegal. A través del viatge personal del protagonista, el muntatge és un cant a la generació dels 80 i al fet de redescobrir-se un mateix a partir d’una pèrdua.