Cinema

'Rifkin's festival': la postal donostiarra, crepuscular i cinèfila de Woody Allen

El director desplega en pilot automàtic alguna de les seves rutines neuròtiques

'Rifkin's festival'

(2,5 estrelles)

Direcció i guió: Woody Allen. 92 min. Estats Units, Espanya i Itàlia (2020). Amb Wallace Shawn, Elena Anaya i Gina Gershon. Estrena als cinemes

Ni feta a mida per al festival que va inaugurar, la nova pel·lícula de Woody Allen ressegueix, a través de la càlida fotografia de Vittorio Storaro, els principals escenaris de Sant Sebastià i del certamen cinematogràfic que la ciutat basca acull cada setembre. Rifkin's festival és una nova postal turística que el cineasta nord-americà firma des d'Europa en agraïment als seus productors autòctons, i en el marc de la qual desplega en pilot automàtic alguna de les seves rutines neuròtiques.

Woody Allen: “No em penedeixo d'haver fitxat Donald Trump com a actor, tant de bo seguís fent pel·lícules”

Aquí s'apunta una possible nova inquietud autobiogràfica a través de la crisi d'aquest escriptor madur, Mort Rifkin (Wallace Shawn, un alter ego amb una aparença similar, per variar, a la del director), que constata com el present ja l'ha deixat enrere tant pel que fa a l'èxit laboral com a l'amorós. La progressiva revelació d'aquesta veritat vital es du a terme durant l'estada a Donostia del Mort, que acompanya la seva dona Sue (Gina Gershon), relacions públiques a la indústria del cinema. Mentre la Sue flirteja amb un jove director francès, Mort li tira la canya a una doctora local (Elena Anaya) que viu amb un artista tempestuós, un Sergi López en la versió refregida del rol de Javier Bardem a Vicky Cristina Barcelona.

Rifkin's festival no abandona en cap moment el to amable dels paisatges sempre assolellats que l'acompanyen, de manera que el film adopta un estoïcisme serè, allunyat de la misantropia desencantada d'altres films recents del novaiorquès. El context cinèfil també s'encomana a l'inconscient del protagonista, que processa les seves inquietuds en forma d'homenatge a títols de referència, de Ciutadà Kane a El setè segell passant per Fellini 8 1/2. Picades d'ullet tan simpàtiques com evidents, que fan enyorar aquell Allen capaç de revisar, per exemple, Federico Fellini de forma profunda i complexa en obres mestres com Records ( Stardust memories).