Crítica de cinema

'Rocketman', el 'biopic' d’Elton John, sap ser un veritable espectacle musical

Crítica de la pel·lícula sobre el músic britànic dirigida per Dexter Fletxher

Direcció: Dexter Fletcher. Guió: Lee Hall. Regne Unit i EUA. 121 minuts. Amb Taron Egerton, Jamie Bell, Richard Madden i Bryce Dallas Howard.

Combinant el testimoni confessional d’un artista ressorgit de les tenebres i el fulgurant homenatge a una col·lecció d’èxits musicals, 'Rocketman', el 'biopic' d’Elton John, fa de la transparència la seva primera virtut. Sense amagar cap carta, el film arrenca en clau esperpèntica amb la icona excèntrica del pop-rock fent acte de presència en una teràpia de grup disfressat de Satanàs i admetent la seva addicció a l’alcohol, les drogues, el sexe, les compres... Des d’aquest pou de turment i culpa, 'Rocketman' s’eleva a través d’uns prolongats 'flashbacks' que perfilen l’estratosfèric apogeu i la caiguda als inferns del músic britànic. Una aparatosa odissea vital que flueix a la gran pantalla gràcies a una efervescent successió de números musicals que basculen entre l’espectacularitat coreografiada i la contenció intimista. A diferència del que passava a l’acadèmica 'Bohemian rhapsody', 'Rocketman' es presenta com un inventiu xou musical –tocat per l’esperit de Broadway i el West End– que transcendeix els esquematismes del relat biogràfic per submergir l’espectador en l’exuberant i convuls imaginari del protagonista.

Dirigida amb mà d’artesà per l'actor i director Dexter Fletxer, i amb guió de Lee Hall (que deixa la seva petjada en un inici que remet al de 'Billy Elliot', també amb guió de Hall), 'Rocketman' serà recordada per escenes com la que, sobre les notes de 'Saturday night's alright for fighting', porta l’espectador, a cop de coreografia multitudinària (a l’estil de 'La la land'), des de la insípida infància fins a la frenètica joventut d’Elton John. Les escenes musicals no esdevenen un element decoratiu, sinó que fan avançar el relat i el porten cap a un territori limítrof entre la realitat i la imaginació. Un escenari que, marcat pels excessos del protagonista però sense caure en el sensacionalisme, fa pensar en la magistral 'Comença l'espectacle' de Bob Fosse.

Elton John conquereix Canes

Malgrat que l’ombra del lloc comú emergeix quan decau el festí musical –sobretot en el retrat dels traumes paterno i materno filials del protagonista–, 'Rocketman' aconsegueix mantenir l'interès de l’espectador, en gran mesura gràcies a l’eficaç tasca interpretativa d'un Taron Egerton espàstic a l'escenari, mesurat en les escenes intimistes, enèrgic en les interpretacions musicals i delicat en moments clau com l'emocionant recreació de la (improbable) composició del tema 'Your song' al menjador de la mare del músic. Així, gràcies a l’interessant ventall emocional d'Egerton i fent justícia a la diversitat de cadències del repertori d'Elton John, 'Rocketman' sap canviar de marxa quan cal per composar un vistós elogi a la resiliència del xòuman.

Més continguts de