TEATRE

Shakespeare i Donnellan, un binomi infal·lible

Una brillant ‘Nit de Reis’ russa enlluerna en la inauguració del festival Temporada Alta

‘Nit de Reis’ TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA 12 D’OCTUBRE

No podia començar amb més bon peu, el festival Temporada Alta. Shakespeare i Declan Donnellan són un binomi amb totes les garanties, i és una gran sort que en un any hàgim pogut gaudir de les dues companyies que el director britànic sosté al seu país i a Rússia, tot i que en cap dels dos casos han visitat Barcelona. Si al febrer la formació anglesa de Cheek by Jowl presentava a l’Auditori de Sant Cugat un esplèndid i lluminós Conte d’hivern, a Girona el públic vagaudir amb la companyia russa en una de les comèdies d’embolics i transvestisme més divertides del Gran Bard, Nit de Reis. El públic la va rebre amb aplaudiments quan començava la funció i la va acomiadar dret en acabar.

Tant a Nit de Reis i Conte d’hivern com en altres produccions de Cheek by Jowl destaca l’immens treball dels actors i la senzillesa i essencialitat del plantejament escenogràfic de l’habitual col·laborador de Donnellan, Nick Ormerod.

Actors, actors, actors. Grans actors; en aquest cas, tot un elenc masculí com a l’època de Shakespeare que Donnellan situa en una mateixa tessitura i aconsegueix que fins i tot quan callen i estan quiets segueixin en el paper. Cal afegir el talent del director per ficar-nos en la convenció del joc teatral des de la primera escena, i seguidament la intel·ligència per resoldre les següents escenes amb sorpresa i eficàcia i amb una meravellosa plasticitat en les composicions de grup, ja sigui a la conxorxa dels clowns o en el descobriment de l’equívoc. Al primer acte de Nit de Reis, Donnellan mesura la comicitat dels quatre pallassos (el senyor Andreu, el nebot Tobies, la criada Maria i el foll Feste) i posa un agraït somriure a la cara de l’espectador, i és en el segon on porta a l’extrem el joc de l’humor que provoca la rialla i amb ella la felicitat sense renunciar a alguns anacronismes i a l’exageració, com en el cas del poruc i babau senyor Andreu. I finalment, una vegada i una altra hem de parlar de partitura, d’un director que uneix sota la seva batuta tots els elements (fabulós vestuari amb ressonàncies del món de Txékhov) i controla el ritme per arrossegar-nos del començament a la fi. Quin goig!

Més continguts de