'Vivir deprisa, amar despacio', l'amor en temps de l'epidèmia de la sida

Crítica del film de Christophe Honoré ambientat en el París dels anys 90

Direcció: Christophe Honoré. Guió: Christophe Honoré. 132 min. França (2018). Amb Pierre Deladonchamps, Vincent Lacoste i Denis Podalydès.

Una de les millors escenes d'aquest subtil melodrama és una conversa telefònica que desplega un detallat catàleg de 'rossos': ¿El nou amant ros del protagonista és un Whitman, pel poeta nord-americà, o un Voldenpark, per la coneguda zona de 'cruising' d’Amsterdam? Cites erudites, rèpliques enginyoses i una vivència del desig que exposa els costums de la comunitat homosexual del París dels 90 teixeixen un film que té tant d'autobiografia com de reconstrucció imaginària d'una era. La història d'amor intermitent entre el Jacques, un escriptor malalt de VIH, i l'Arthur, un jove a qui li agrada el sexe i llegir autors morts, permet a Honoré recrear nostàlgicament la seva joventut i, alhora, retre homenatge als ídols literaris –Koltès, Hervé Guibert– caiguts per l'epidèmia.

Més enllà de la densitat intertextual, que recrea de manera irresistible l'esperit dels 90, 'Vivir deprisa, amar despacio' incorpora la contradicció present al seu títol a partir de dos cossos masculins oposats però en perfecte equilibri. L'aparença espectral i la gestualitat dolorosa de Pierre Deladonchamps fan del Jacques un personatge tràgic, conscient de la seva desaparició; davant seu, Vincent Lacoste està enlluernador en el paper de l'Arthur, un cos juvenil en plenitud i en constant moviment que combina la insolència d'un jove Louis Garrel amb l'esperit romàntic del poeta amb qui comparteix nom.

Més continguts de