CRÍTICA DE SÈRIES

Els Watchmen de la HBO lluiten contra el racisme

Damon Lindelof adapta l’univers del còmic d’Alan Moore i Dave Gibbons a l’actualitat

La publicació l’any 1986 de Watch-men a DC Comics canviaria per sempre el concepte de superheroi. L’obra escrita per Alan Moore i dibuixada per Dave Gibbons capgirava la idea tradicional dels emmascarats com a figures positives per presentar-los des d’una perspectiva més ambigua i fosca. Alguns dels Watchmen no es diferenciaven gaire del justicier desequilibrat o el megalòman amb ganes de dominar el món. Moore i Gibbons van inscriure aquest canvi de visió en el context d’una Guerra Freda que els permetia reflexionar sobre les dinàmiques de control desenvolupades amb l’excusa de la seguretat col·lectiva. ¿I qui vigila els vigilants? és la pregunta que esbossa constantment el subtext de Watchmen. La saga gràfica arriba ara a la HBO en una versió d’autor que porta el segell de qualitat propi de la plataforma.

Damon Lindelof no ha pretès fer una adaptació fidel i exhaustiva com la que va dur a terme Zack Snyder en el film homònim del 2009. El coguionista de Lost i The leftovers expandeix l’univers creat per Gibbons i Moore (que com és habitual s’ha desentès del tema i ni apareix als crèdits) a l’actualitat, en una versió ucrònica dels Estats Units on governa Robert Redford [sic]. Com en el còmic original, els vigilants tenen prohibit exercir d’ impartidors de justícia al marge de la llei. Tanmateix, ara és la policia qui també ha decidit portar màscares a causa d’una sèrie d’atacs perpetrats per supremacistes blancs.

La principal innovació dels Watchmen de la HBO és com converteixen el racisme en el problema base de la violència als Estats Units. Si en la saga de còmics la Guerra Freda proporcionava el context que definia la política de seguretat nord-americana, aquí l’enemic és interior i dins del sistema. Ja el primer episodi engega amb la massacre de Tulsa del 1921, quan els blancs d’aquesta ciutat van destruir el pròsper barri afroamericà i van assassinar dotzenes d’habitants. L’acció es trasllada a la Tulsa actual, on encara actua un grup supremacista clandestí, el Setè de Cavalleria, una mena de Ku Klux Klan que ha canviat les cucurulles per passamuntanyes amb les taques de Rorschach. Aquí s’hi incorpora la protagonista, una Watchwoman creada expressament per a la sèrie, Angela Abar, poderosa Regina King que actua emmascarada com a Sister Night. Lindolf no només ha actualitzat el substrat polític de la sèrie sinó que també ha decantat el protagonisme cap als personatges femenins. Al cantó d’Abar apareix una veterana Laurie Blake, la Silk Spectre filla dels Watchmen original. Encarnada per una estupenda Jean Smart, Blake proporciona aquell punt de murrieria carismàtica amarada de cert desencant que només pot oferir qui ja n’ha vist de tots colors. Lindelof també imagina com ha envellit un altre dels clàssics, Adrian Veidt, aquí un Jeremy Irons amb un gran sentit de l’autoparòdia condemnat a practicar les seves extravagàncies en un castell gal·lès ple d’andròmines steampunk.

Lindelof serveix un producte típic de la HBO, una sèrie amb una potent posada en escena i una estètica sòbria i atractiva que s’allunya de l’excés camp del film de Snyder. Tots els episodis comencen amb pròlegs contundents que ens situen en el passat d’històries i personatges. Però és sobretot el sisè capítol (n’hem pogut veure sis de nou) el que es desplega de manera admirable, perquè ens situa en el deliri d’un dels personatges que s’endinsa en els records del seu avi en un flux temporal que es mou entre dècades i escenaris amb la llibertat rítmica d’un número de free jazz.

David Lindelof per a la HBO. En emissió a la HBO a partir del 20 d’octubre

  • Etiquetes

Més continguts de