Ainhoa Arteta: “No volia fer un disc d’una cantant d’òpera fent un disc de pop”

BarcelonaLa soprano Ainhoa Arteta (Tolosa, 1964) posa veu a onze cançons amb nom de dona, la majoria compostes per homes. Aquest és el repertori del disc Mayi (Universal), titulat com una cançó de Benito Lertxundi sobre una deessa de la mitologia basca. Arteta, que ja va fer incursions en el món del pop als discos La vida (2008) i Don’t give up (2010), torna a treballar amb el productor Javier Limón per versionar peces de Leonard Cohen, Joan Manuel Serrat i Tom Waits, entre d’altres.

Com has treballat unes cançons sobre dones escrites per homes?

El disc és un homenatge a la dona, però també a tot el que hi ha en l’home de femení. Tots els homes neixen d’una dona, així que tots tenen alguna cosa femenina dins. Penso que per a l’home la dona és sempre un misteri, un enigma, i que per això hi ha tantes cançons d’homes escrites per a dones. Però no només per a la dona com a amant, sinó també com a mare, filla o com a mare terra.

¿Trobes molta diferència entre la manera de presentar la dona a l’òpera i al pop?

En els rols clàssics de l’òpera es tendeix cap al dramatisme més extrem. Les heroïnes que he interpretat o se suïciden o les maten. En el pop, en canvi, tot i que pot haver-hi un final dramàtic, és més realista; almenys no maten la dona tan sovint.

Quina cançó del disc ha sigut la més difícil d’interpretar?

Jezebel, sens dubte. Pensava que no seria capaç de cantar-la, però al final ha sigut un dels temes dels quals he quedat més contenta.

Quina era la dificultat de Jezebel? ¿El pes de la veu de Sade en la versió original?

Sí. Sade té una veu que respecto moltíssim, i per a mi representava una responsabilitat molt gran.

Fa uns anys, quan algú de la lírica s’acostava al pop ho feia deixant molt clar d’on venia. Aquest no és el teu cas, ni ara ni quan vas fer el disc La vida.

Sempre he volgut deixar molt clar que volia fer un disc de pop. No volia fer un disc d’una cantant d’òpera fent un disc de pop.

Ni de pop simfònic.

No. Respecto molt qui vulgui fer pop simfònic, però no és el que faig jo. En cada disc de pop que he fet m’he anat allunyant més de l’àmbit líric. I crec que aquest és el disc en què me n’he allunyat més. També ho he pogut fer per qüestions tècniques, per com domino l’instrument. Potser al principi de la meva carrera no hauria pogut fer aquesta transgressió sense perjudicar la meva veu. Ara sí, perquè amb l’experiència vocal que tinc podia estar enregistrant el disc alhora que estava cantant Tosca o Adriana Lecouvreur.

En l’àmbit líric ja ets finalment una soprano spinto.

Sí, ja hi he arribat. Per edat, per saviesa vocal i per experiència vivencial. L’edat té els seus contres, però et dóna una perspectiva més madura sobre les prioritats.

¿L’òpera està copiant el pitjor de Hollywood, en el sentit que per a les dones l’edat cada vegada és més un obstacle per treballar?

Sí, per desgràcia nostra. La veu és l'únic instrument viu que existeix, i va creixent i es va desenvolupant no només muscularment sinó també emocionalment. És una feina de llarg recorregut, perquè costa molt entendre la veu. I això és completament incompatible amb aquesta mena d'urgència segons la qual has de ser jove i guapa. Sí, amb 25 anys lluiràs estupendament en un escenari o en una passarel·la, però l'òpera no és una passarel·la. L'òpera cal cantar-la, i amb un instrument que tingui una certa potència, perquè va sense microfonia. És que si no acabarem microfonant els cantants joves perquè cantin aquests repertoris, i això ja no serà l'òpera. Perquè una de les coses més importants i fonamentals de l'òpera és precisament això, la vibració directa de l'instrument que arriba el públic. Una de les sensacions més increïbles que he viscut en la meva vida, i mira que he escoltat cantants, va ser amb Pavarotti. Escoltar-lo en directe era com si al teatre haguessin posat el dolby surround. I era ell. Tenia tants harmònics, aquest home... Però, siguem sincers: ¿Pavarotti quan va començar a ser famós mundialment? A partir dels 40 anys. Òbviament, a partir dels 40 la persona ja no s'ajusta al cànon de bellesa dels 18, però és que algú a qui li agradi l'òpera tant li fa si un noi o una noia són tremendament guapos si després no se'ls sent des de la tercera fila. Alguna cosa falla. Veurem qui guanya la batalla, però seria una pena que la guanyés Hollywood perquè la perdria la lírica.

¿Vols dir que la direcció escènica hi té alguna responsabilitat?

Sí. Hi ha directors d'escena que han aportat molt a modernitzar la lírica, això no ho negaré, però hi ha rols que o els cantes o els cantes. Aquí no val que li quedi molt bé el vestit si després no ho canta. Sí que passa que hi ha vegades que agafen joves que ho fan molt bé, però els cremen, perquè si a un instrument tendre, a un instrument jove, li poses una pressió tan forta durant molt de temps el cremes.

Quin rol operístic cantaràs per primer cop l’any que ve?

Faré I due foscari de Verdi al Real. En els últims dos anys m’he estrenat amb vuit grans rols, i ara m’agradaria fer-ne com a molt un o dos de nous a l’any. El que vull és seguir explotant els que ja tinc muntats, com Adriana Lecouvreur, Tosca, Manon Lescaut, i no fer més de tres òperes a l’any perquè la conciliació de la vida familiar i laboral sigui més fàcil. Ja ho he dit als meus agents.

Aquest any també has engegat el recital La voz y el poeta. Homenaje a Federico García Lorca. Com està funcionant?

De moment n’hem fet dos concerts i estic molt il·lusionada. La voz y el poeta és un projecte molt ambiciós que m’agrada molt, perquè és un homenatge a un poeta grandíssim, un poeta que va significar i que segueix significant moltes coses en aquest país. A més a més, hem intentat que Lorca camini amb compositors contemporanis com ara Antón García Abril, Xavier Montsalvatge i Miquel Ortega. Porto quinze anys fent recitals, i aquest m’entusiasma, i encara més ara. Aprofitant que l’any que ve farà 80 anys de la mort de Lorca, m’agradaria poder portar-lo per Espanya i per l’estranger perquè és un recital que té un missatge molt important.

¿És un missatge vàlid en la situació política actual?

Precisament. El canta una basca, a un poeta andalús i amb música de catalans. La música i la cultura agafen un sentit molt important a l’hora d’unir i de conviure. Crec que això és el que hem d’anar buscant en la cultura, però sense imposar res, sinó respectant la cultura dels altres. Respectar la cultura de tots i estimar-la com a pròpia.