Annemarie Schwarzenbach, la fotògrafa que va trobar la felicitat en una muntanya de l'Iran

BarcelonaA mitjans del 1938, Annemarie Schwarzenbach (Suïssa, 1908-1942) va agafar el cotxe, amb l'escriptora Ella Maillart, i va anar l'Afganistan. Anaven carregades de material fotogràfic i se'ls van obrir moltes portes. Despertaven certa curiositat i escandalitzaven una mica, però també van trobar hospitalitat: les acollien a les cases. Schwarzenbach va fer molts més viatges: Rússia, Espanya (es conserven fotografies seves excavant al claustre del monestir de Sant Cugat), el Congo, els Estats Units... i sobretot l'Iran, on va passar molts anys i on sempre tornava. A l'Iran va fer moltes fotografies, i una d'elles es pot veure per primera vegada en gran format en una façana de l'antiga estació de Rubí: mostra la muntanya de Damavand, el que ella anomenava vall feliç.

És una de les moltes imatges que es poden veure al festival La Nuu, que aquest cap de setmana inaugura la seva novena edició a la ciutat de Rubí (Vallès Occidental). El festival acosta la fotografia a la ciutadania amb l'obra de quinze fotògrafs, arribats d'Alemanya, el Marroc, el Líban, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica o el Japó. Totes les obres s'exposen en gran format i a peu de carrer.

Doctora en història, arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista, Schwarzenbach va tenir una vida molt intensa. "Era queer als anys vint del segle passat, pertanyia a una de les famílies més riques de Suïssa, que a més simpatitzaven amb els nazis, va viatjar molt fent d'arqueòloga i se la coneix sobretot pels seus llibres", explica el director artístic del festival, David Molina. A Damavand, Schwarzenbach va estar acampada a la vall, al costat del riu, on feien excavacions arqueològiques. "Ella l'anomenava la vall feliç, perquè era un lloc remot on podia estar desconnectada de la societat. Fugia de Suïssa i d'una família molt dominant, la seva mare la volia enclaustrar", afegeix Molina. A l'Iran va emmalaltir, però li era més fàcil viure. "Jo la coneixia sobretot per la seva obra literària, per Muerte en Persia i Todos los caminos están abiertos (Minúscula), però vam descobrir que té una obra fotogràfica immensa, més de 4.000 imatges, la majoria inèdites, que estan lliures de drets a Wikimedia Commons", detalla Molina. "No és una obra amb intencionalitat, és més una obra que documenta el seu diari o les excavacions arqueològiques", assenyala el director de La Nuu, Carles Mercader.

Schwarzenbach va ser amiga de Klaus i Erika Mann (fills de Thomas Mann) i va viure en el turbulent Berlín d'entreguerres. Addicta a la morfina, va estar diverses vegades sota tractament psiquiàtric. Va morir quan tan sols tenia 34 anys en un accident de bicicleta. Va tenir temps, però, de recórrer mig món. Als Estats Units va conèixer l'escriptora Carson McCullers, de qui es va enamorar. McCullers li va dedicar el seu llibre Reflexos en un ull daurat (L'Altra Editorial). Entre les novel·les més conegudes de Schwarzenbach, hi ha Lorenz Saladin. Una vida para las montañas (La Línea del Horizonte Ediciones), que narra la història de l'escalador suís amb el mateix nom.

La reivindicació de la perifèria

"Amb el festival La Nuu volem reivindicar la perifèria com a centre cultural de primer ordre", reivindica Mercader. El festival, que s'allarga fins al 30 d'octubre però concentra la majoria d'activitats aquest cap de setmana, reivindica també la paraula: "La imatge és una creació amb un significat molt feble, sempre requereix la paraula, per això hi ha moltes activitats relacionades amb la paraula", detalla el director del festival.

Un dels fotògrafs que mostren la seva obra és Teo Vázquez (Cadis, 1975). La seva fotografia fa 150 metres quadrats i ocupa tot l'edifici de l'estació de tren de Rubí. Vázquez va passejar-se molt pel barri de les Torres de Rubí, un dels més densament poblats de la ciutat, per escollir un rostre que representés aquesta població del Vallès Occidental. Va optar per una dona d'origen equatorià, que es guanya la vida netejant cases i a qui li encanta la moda: la Lady. És un homenatge a la dona migrant.

A la ciutat es poden observar moltes altres fotografies a peu de carrer: alguns s'hi fan selfies, d'altres hi intervenen deixant marques i empremtes: "Si no és un vandalisme que destrueixi totalment la fotografia i la faci invisible, ho deixem, forma part del diàleg amb la ciutadania", assegura Mercader. A Rubí es poden recórrer molts carrers del centre i topar-se amb altres obres d'artistes d'arreu del món. Una d'elles és la fotògrafa libanesa Manal Abu-Shaheen (Beirut, 1982), que fa visible com la publicitat del capitalisme envaeix la ciutat libanesa i ho mostra com una nova forma de colonialisme. Isaac Flores (Barcelona, 1994) reflexiona sobre l'escena queer i M'hammed Kilito (Casablanca, 1981) porta el vianant fins als oasis del Marroc.

Antonio Luque (Córdoba) recupera les fotografies que la policia va fer a 426 anarquistes detinguts el 1871 i després dels fets de la Comuna de París. Bebe Blanco Agterberg (Amsterdam, 1995) reflexiona a Al mal tiempo buena cara sobre la Transició espanyola i les conseqüències del silenci i la impunitat dels crims del règim dictatorial.

Un dels altres treballs força singulars que es poden veure al festival és el del fotògraf Calin Kruse (Leipzig, 1981). A Natural encounters mostra imatges d'animals salvatges que s'alternen amb paisatges de malsons o somnis i detalls de rostres i cossos en primer pla. És com un viatge per una muntanya russa que reflexiona sobre la convivència o la reacció de l'ésser humà amb aquests animals: la por, l'ansietat, la sorpresa, el delit...