Còmic
Cultura 24/01/2021

Antonio Altarriba: “La política s'ha convertit en un duel de mentiders”

7 min
Antonio Altarriba: “La política s'ha convertit en un duel de mentiders”
Disponible en:

BarcelonaMolts lectors coneixen el guionista Antonio Altarriba (Saragossa, 1952) gràcies als seus treballs amb Kim sobre memòria familiar, El ala rota i El arte de volar, Premio Nacional de còmic de 2010. Però hi ha un altre Antonio Altarriba: l'observador que radiografia les misèries morals de la societat a través de ficcions negres i plenes d'atreviment formal com les de Yo, asesino i Yo, loco, en col·laboració amb el dibuixant Keko. Yo, mentiroso (Norma, 2020) completa aquesta Trilogía del Yo amb una història que s'endinsa en les clavegueres del poder i la política espanyola.

Una vinyeta del còmic 'Yo, mentiroso', d'Antonio Altarriba

¿Tenia pensat fer una trilogia des del primer moment?

— No, la idea inicial era fer només un còmic, Yo, asesino. Jo m'acabava de jubilar després de 38 anys com a professor de la Universitat del País Basc, una feina molt complicada per la presència de filoetarres que van obligar molts companys meus a marxar. Jo volia explicar com havia sigut aguantar aquella violència que els filoetarres justificaven i reflexionar sobre el tema del mal i la violència gratuïta. Mirar-nos al mirall i veure si hi ha alguna cosa d'assassins en tots nosaltres, si uns assassinats poden explicar els altres. Fèiem servir el recurs d'un jo narrador que justifica i explica les seves accions i, a la meitat del llibre, ens vam adonar que allò donava molt de joc i que podíem explicar altres mals del nostre temps.

Com la indústria farmacèutica, el tema de Yo, loco.

— En el fons volia parlar de la influència de les grans corporacions, de com hi ha coses de la nostra vida quotidiana que es decideixen en despatxos d'empreses que no només venen productes sinó que propicien conductes. Les grans farmacèutiques posen en la balança la salut de la gent i el seu benefici econòmic. I els directius ho tenen clar: el seu negoci no és la investigació ni la curació, sinó el màrqueting.

I com arriba a la política?

— És la salsa que ho lliga tot. Però hi ha més elements comuns: Vitòria, on visc, una ciutat provinciana i aparentment tranquil·la que pot contenir tot tipus de conspiracions i foscor, i a més la presència de l'art, que és transversal en els tres volums. També hi ha personatges que passen d'un còmic a l'altre, perquè sempre m'han agradat els cicles de novel·les en què es creen universos.

La Trilogía del Yo vindria a ser l'univers Marvel d'Altarriba i Keko, oi? A Yo, mentiroso fins i tot hi ha un cameo de Hulk.

— [Riu] Sí, i Vitòria és la nostra Gotham particular, tot i que Keko prefereix apuntar al Providence de Lovecraft, perquè és un univers molt negre, amb tocs d'ironia però en el fons molt fosc i terrible.

Yo, mentiroso no posa el focus en l'alta política sinó en els spin doctors, persones sense afiliació política que mouen els fils manipulant el discurs i la comunicació dels partits. Hem passat de la guerra ideològica a la guerra pel relat.

— A la Moncloa hi ha entre 400 i 500 consellers que determinen des dels argumentaris que s'han de repetir fins a la corbata que han de dur els polítics. Fabriquen les mentides, però no els coneixem. Només sabem que Miguel Ángel Rodríguez assessora Isabel Díaz Ayuso i que Iván Redondo és qui parla a cau d'orella a Pedro Sánchez. No els importa l'acció directa sobre la vida dels ciutadans sinó el relat que en fem. I cada cop té menys importància si és real o no. Els romans, de la política en deien res publica, la cosa pública, però ara la política no són coses, són paraules. Només importa què diem i qui ho diu millor. La política s'ha convertit en una abstracció, un duel de mentiders.

La conseqüència és la banalització de la mentida. Es menteix sense por de les conseqüències de mentir, com si la paraula mai no es pogués girar en contra teu.

— Les paraules ja no intenten representar la realitat, sinó que la creen. Els quatre anys de Trump en són el millor exemple. Milions de persones que creien que s'han robat unes eleccions i que tot forma part d'una conspiració contra Trump. Les paraules generen accions com la del Capitoli. I les mentides no passen mai factura, ja que no estan tipificades com a delicte i les empara la llibertat d'expressió. Però això ens posa en una situació molt compromesa pel que fa al coneixement. Com hem de configurar el nostre pensament si no podem diferenciar la informació vertadera de la falsa?

En un gest de coherència total, el còmic comença amb una mentida: quan es diu que “qualsevol semblança amb la realitat política espanyola entre 2016 i 2019 és coincidència”. Per què no fan servir els noms reals dels polítics?

— Vam donar-hi moltes voltes. El problema és que lliguem coses de ficció amb casos reals i per això ens va semblar que fer servir els noms reals era massa compromès. Però a canvi, els avatars són fàcilment identificables, com el del protagonista, Adrián Cuadrado, que remet a Iván Redondo, esclar. En el fons és un joc i passa el mateix amb les cares, que tampoc són exactament les mateixes perquè Keko ha fet petites modificacions en els personatges reals. Els pseudònims també m'ajuden a fer que no aparegui només el món de la política sinó també el de la vida personal i familiar. El camp de la mentida és gran.

Yo mentiroso ha coincidit a les llibreries amb un altre còmic que retrata la corrupció espanyola, Primavera para Madrid. Què li suggereix l'aparició de dos còmics sobre el mateix tema amb tants punts en comú?

— En realitat, el que és estrany és que no hi hagi més gent abordant el tema després que la política ens hagi donat tant de joc en els últims anys. Però reconec que quan el vaig llegir, amb Keko dibuixant ja les últimes pàgines, em va caure l'ànima els peus: teníem el mateix tema, personatges que apareixen als dos llibres, una escena a la llotja del Bernabéu... Però després em vaig adonar que ell se centrava en el context madrileny i la figura del rei; té una manera diferent d'abordar la política. En qualsevol cas, el còmic és un mitjà que reacciona amb molta rapidesa als símptomes de la seva època, és un art molt viu i enganxat al present.

A diferència del còmic francès, l'espanyol ha trigat a mirar al seu voltant i retratar el present. És com si deixessin aquesta tasca a l'humor gràfic.

— Sí, i és un buit que calia cobrir. Hi ha cinc o sis àlbums satírics sobre Sarkozy i un parell sobre Chirac. Per què aquí no? Segurament perquè no hem fet cap revolució ni hem decapitat cap monarca. El qüestionament de l'autoritat és una funció que a Espanya tenim una mica apagada. Venim d'una història de molta submissió i de poders molt autoritaris, i no parlo només de Franco, sinó de monarquies en connivència amb les elits econòmiques. Espanya és el país de l'amiguisme i de la picaresca com a única via dels pobres per accedir a la fortuna. I tot això ens ha fet poc contestataris. Però que hagin aparegut llibres com el nostre i Primavera para Madrid em fa pensar que això està canviant.

Quan el còmic era un mitjà sense prestigi cultural a Espanya, vostè va ser un dels pioners de la crítica de còmic. Com veu el panorama actual?

— Soc molt optimista, però ens hauríem de mobilitzar més i tenir plataformes reivindicatives com a França. En aquest sentit, és una bona notícia que s'estigui formant una sectorial del còmic. És insostenible un mercat en què els autors que subministren la matèria primera obtinguin un 10%, un 8% o un 6% del pastís. Jo he vist contractes en què els autors rebien només el 4% del preu del còmic i això és inamissible, una explotació laboral. El còmic seguirà tenint els peus de fang mentre no aconseguim ampliar la indústria i alimentar els autors. Però s'ha avançat molt en aspectes com el reconeixement artístic i acadèmic. Jo vaig fer una tesi sobre còmic cap al 1980 i no trobava ningú que me la volgués dirigir perquè ningú volia treballar en una tesi sobre “acudits”. Ara, en canvi, s'estan llegint entre 8 i 10 tesis sobre còmic a l'any des de disciplines com el periodisme, la història de l'art, la literatura, la història, etc. I una altra conquesta és que el públic s'ha diversificat molt amb l'arribada de lectores i autores a un mitjà que abans era quasi exclusivament masculí. I en això hi ha contribuït molt la normalització del còmic com a producte cultural.

No sé si ha pogut llegir Regreso al Edén, de Paco Roca. Em va fer pensar en El ala rota, el còmic que va dedicar-li a la seva mare.

— No l'he volgut llegir. He vist crítiques estupendes i sé que apareix en els primers llocs de les llistes dels millors còmics de l'any. Però precisament aquest paral·lelisme que dius amb el llibre que vaig fer sobre la meva mare... Independentment del gust que tinguis, hi ha implicacions personals que passen al davant.

La pandèmia va impedir celebrar l'exposició sobre la seva obra prevista al Comic Barcelona de 2020. Es recuperarà aquest any?

— No ho sé. Teníem l'exposició pràcticament dissenyada. Tinc una carpeta amb tots els originals preparats perquè els reculli Toni Guiral, que serà el comissari de l'exposició. La feina està gairebé feta. Jo no sé si aquest any podrem celebrar o no els salons de Barcelona o d'Angulema, que com a mínim sí que tindrà versió online a finals de gener. Jo francament veig complicat que l'abril o el maig es pugui fer un festival en les condicions en què se celebren habitualment. En qualsevol cas, segons Ficomic, quan es faci el pròxim saló es faran també les exposicions previstes.

stats