150 anys ensenyant a riure i plorar

BarcelonaEls artistes s'esmunyien darrere les cortines en silenci, guiats per les veus de fons d'actors i d'obres que han passat per l'escenari del Romea. Fins a 30, en vam comptar: Mingo Ràfols, Àngels Bassas, Ivan Benet, Marc Rodríguez, Josep Maria Pou, Lluís Villanueva, Joan Pera, David Selvas, Boris Ruiz... Com si fossin personatges de Qualsevol nit pot sortir el sol , tots van pujar a escena i van convidar-hi grans autors universals, de Wilde a Shakespeare, de Koltès a Sagarra, de l'"He mort el llop" al "No es verdad ángel de amor ". Era una manera de reunir els fantasmes savis del passat amb el present del teatre i alhora defensar-ne el futur.

El director, Julio Manrique, va convertir l'acte que commemorava els 150 anys del Romea -es va inaugurar un 18 de novembre del 1863- en una defensa de la professió. "El teatro es una escuela de llanto y de risa y una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equívocas y explicar con ejemplos vivos normas eternas del corazón y del sentimiento del hombre ", va dir Mario Gas en paraules de García Lorca. I Montserrat Carulla va advertir, parafrasejant Margarida Xirgu, que "el teatre no és només diversió, sinó sacrifici".

Aforismes i fragments literaris van ressaltar la bellesa, la cultura, la veterania i l'art per sobre del comerç i les grapes de la taquilla. "Si la gent només vol veure coses que pugui entendre, que no vagi al teatre: que vagi al lavabo" (Brecht). "El més difícil d'aquest món és viure; la majoria, existeix" (Wilde). "Els tinc grossos i rodons com els Pares Felipons" (Sagarra). "Què és el robatori d'un banc comparat amb el fet de fundar-ne un?" (Brecht).

Ahir es van desgranar en una hora una centèsima part de les raons per les quals el teatre mereix la pervivència. I mereix públic. I mereix ajut públic. "Ens fa més crítics, més lliures, més nobles, més generosos, més cultes....", deia Xavier Albertí en veu en off. Així, mentre a l'escenari ballaven, desenes d'artistes catalans van llançar els seus desitjos futurs, fins a Daniel Martínez, el president de l'empresa gestora del teatre en els últims 15 anys, Focus, que ho va fer en persona, i va anhelar que no els "flaquegi mai la passió teatral" per mantenir el pavelló alt.

Abans que Carles Canut apagués l'espelma del pastís van aparèixer tres g rmanes a escena (Laia Marull, Mireia Aixalà i Cristina Genebat) i van augurar: "Tinc el pressentiment que aviat sabrem per què patim".