Els 60 anys de qualitat del premi FAD d’arquitectura

El guardó compleix sis dècades amb els reptes d’analitzar el seu impacte, establir sinergies i seguir l’evolució de la professió

Els 60 anys de qualitat del premi FAD d’arquitectura

La primera edició del premi FAD d’arquitectura, que va recaure en la Facultat de Dret de la UB, de Giráldez, López Íñigo i Subías, es va celebrar el 1958, mesos abans de l’obertura al públic del Valle de los Caídos. L’última la va guanyar un bloc de pisos amb posidònia a la coberta a Formentera, d’un grup d’arquitectes de l’Ibavi, i es va celebrar una setmana després de la moció de censura de Mariano Rajoy i de l’arriba de Pedro Sánchez al poder. Els FAD han fet 60 anys -els va instaurar Oriol Bohigas per recuperar el costum de premiar cada any els millors edificis de Barcelona- i a través dels edificis premiats, com el Canòdrom de la Meridiana, de Bonet Castellana; la plaça dels Països Catalans, de Piñón i Viaplana; i el Palau Sant Jordi, d’Arata Isozaki.

Es pot fer una radiografia de la història recent de Catalunya i d’Espanya: “Els anys 50 van ser de la recuperació del racionalisme perdut arran de l’esclat de la Guerra Civil, els anys 70 van ser els de l’habitatge i la construcció de l’espai comunitari, i els 80 els de la construcció de la ciutat i de l’espai públic”, explica l’arquitecte, professor i nou president de l’Arquinfad, Pau de Solà-Morales. Els FAD també han premiat edificis d’arreu de l’Estat i Portugal, com el Kursaal de Sant Sebastià, de Rafael Moneo -que ja havia guanyat amb l’Illa Diagonal-, el Centro Cultural Matadero a Madrid, de Carnicero, Virseda i Vila, i el Museo de las Colecciones Reales, de Mansilla i Tuñón, tots dos a Madrid. Pel que fa a Portugal, un dels guardonats és Souto de Moura, per l’estadi de futbol de Braga, que està ubicat en una antiga pedrera. “Als anys 90 va haver-hi una certa retirada, arran dels excessos. A partir dels anys 2000 ho comencem a veure d’una manera molt forta, quan les arquitectures tornen a tenir una altra vegada l’aparença de ser molt senzilles”, explica De Solà-Morales.

Així i tot, les obres guardonades reflecteixen com els successius jurats, anuals i designats per l’Arquinfad, valoren sobretot l’arquitectura pública, com són els casos del cementiri d’Igualada, de Miralles i Pinós, la torre de Collserola, de Foster; i la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, de Llinàs. Aquestes són obres molt conegudes pel gran públic, i també se’n poden esmentar altres de menys mediàtiques però igualment importants com un bloc de minipisos a Sant Andreu, de López i Rivera, i l’escola Riumar a Deltebre, de Ruisánchez i Vendrell. “És una discussió que els membres del jurat tenen cada any. Els premis donen un plus al sector públic, tant les administracions com les empreses que fan obra pública, perquè li van recordant la seva importància”, explica l’arquitecte. En el terreny privat, algunes de les obres premiades més emblemàtiques són les cases M&M, de Roldán i Berengué, a Cerdanyola; l’Hotel Atrio, de Tuñón i Mansilla, a Càceres, i la Casa Bastida, a Begur, de Bosch i Capdeferro.

Des de fa anys per participar en el FAD d’arquitectura cal inscriure-s’hi i pagar una quota. “És un premi que dona prestigi dins la professió”, explica l’arquitecte i professor de la URV, Roger Miralles. Precisament un dels moments de màxim impacte del guardó és quan es va decidir que s’encarregarien les obres de la Vila Olímpica a despatxos que haguessin guanyat el FAD. “Va ser una manera de tenir una mesura de qualitat. No creiem que el premi doni instruccions de manera directa, però sí que marca tendència i que té una certa repercussió. Quan mirem la història del premi a llarg termini veiem que hi ha edificis premiats que han sigut influents”, diu Solà Morales.

Un documental per reflexionar

Coincidint amb el 60è aniversari, l’Arquinfad ha impulsat la realització d’un documental commemoratiu, que volen que sigui una eina de reflexió sobre l’entitat i els reptes de futur. “El nostre repte més important és estudiar més científicament quin és el rol dins la societat de l’arquitectura i l’interiorisme”, diu Solà-Morales. També establir sinergies amb altres agents del sector. “El FAD és un premi que navega sol, i un altre dels reptes que tenim és començar a parlar amb les institucions del nostre voltant per veure com podem col·laborar. Ja hem començat a fer-ho amb la fundació Mies van der Rohe i el COAC, i tenim un programa per fer-ho amb institucions com nosaltres d’arreu del món, que també tenen la missió de promocionar la qualitat en el disseny i l’arquitectura, i aprendre’n”, explica Solà-Morales. “No estem aïllats perquè hem crescut d’aquesta manera -afegeix-, no perquè ho vulguem estar, i els temps ens demanen mirar cap enfora i que col·laborem. Per exemple, el 48H Open House ha fet una gran feina i nosaltres estem disposats que una de les seves rutes sigui d’edificis guardonats amb el FAD”.

El desenvolupament de l’arquitectura també marca l’agenda del premi, en la mesura de no perdre la coherència i alhora reflectir la diversitat del sector. “La professió s’ha diversificat moltíssim. Abans el FAD es donava en un àmbit restringit entre gent que es coneixia molt, i ara els arquitectes són un col·lectiu que abasta milers de persones que fan coses molt diferents entre ells”, diu l’arquitecte i comissari Jaume Prat. “El FAD està més polititzat que mai. Prendre partit per una arquitectura sostenible és desitjable, però crec que han pres partit per l’estetització d’això”, subratlla. Com a contrapunt d’aquesta línia, Prat reclama atenció també en “grans programes infrastructurals”, tot i que puguin semblar d’un altre moment. Per a Roger Miralles, el premi FAD haurà de tenir en compte el valor que els usos i la gestió dona als edificis per damunt de la seva forma. “Des de la crisi el discurs arquitectònic s’està centrant sobretot en entorns construïts, i el FAD en objectes arquitectònics, i s’hauria de posar en entredit”, conclou Miralles.

Oriol Bohigas, habitatges i ‘El Dublín de Joyce’: set històries curioses del guardó

L’arquitecte amb més FAD

La llista dels arquitectes que han rebut el FAD en més ocasions, individualment i amb el seu despatx, l’encapçala Oriol Bohigas, guanyador en 11 ocasions. Completen el podi Lluís Clotet, que ha sigut premiat en vuit edicions, i Elías Torres, en set. Daniel Freixes i Jordi Garcés han guanyat sis cops, així com Enric Miralles. El despatx RCR ha guanyat cinc vegades.

La tipologia més premiada

El FAD ha recaigut en més ocasions en habitatges, sobretot en blocs com el del carrer Pallars, de Bohigas, Martorell i Mackay, Escales Park, de Josep Lluís Sert, el bloc del carrer Bach, de Coderch, i el de la Vila Olímpica, de Torres i Martínez Lapeña. També van ser premiats habitatges unifamiliars com la Casa Rongoni, de Lluís Clotet i Òscar Tusquets, i les cases M&M, de José Miguel Roldán i Mercè Berenguer.

Homenatge als mestres

Hi ha hagut premis FAD que no han seguit la lògica anual: el 1976 Antonio Bonet Correa va ser premiat per la casa La Ricarda dins una categoria que incloïa edificis d’entre el 1958 i el 1976, i Francesc Mitjans va ser premiat el 1963 pel conjunt de la seva trajectòria. També hi ha hagut FAD pòstums, com el de Josep Antoni Coderch per l’ampliació de l’ETSAB i el d’Enric Miralles pel parc dels Colors a Mollet del Vallès.

Un local premiat dos cops

Entre els centenars d’obres premiades en les diferents categories del premi FAD n’hi ha una que l’ha rebut de manera excepcional en dues ocasions, i amb 40 anys de diferència: el restaurant Il Giardinetto. Federico Correa i Alonso Milà van ser premiats per l’interiorisme en l’edició dels anys 1973 i 1974 i el 2013 Iván Pomés i Max Llamazares van ser reconeguts per la intervenció que hi van fer a la planta baixa.

El problema de l’interiorisme

L’adequació als usos, els canvis en els negocis i la desaparició dels establiments fan que la conservació de les obres d’interiorisme sigui problemàtica. Entre les premiades en els FAD ha desaparegut el bar Seltz, de Miranda, Argentí i Freixes, que cridava l’atenció per un mosaic il·luminat d’etiquetes de begudes. En canvi, l’antiga Galeria Theo, ara la Joan Gaspar, de Moneo i Torres, llueix com nova.

El FAD va al museu

Alguns dels guardons en la categoria d’obres efímeres han recaigut en dissenys d’exposicions. Entre ells destaquen la mostra del CCCB del 1995 El Dublín de James Joyce, l’escenografia de la qual era de Dani Freixes (Varis arquitectes). Més recentment, el despatx Maio va revolucionar l’austeritat del Macba perquè el muntatge d’ Espècies d’espais recordava les habitacions d’un pis corrent.

Al·lèrgia als escarafalls

El Macba i el Guggenheim de Bilbao són els protagonistes de dos casos en què la filosofia del premi FAD d’arquitectura ha sigut especialment eloqüent: l’un va quedar finalista en l’edició que va guanyar la restauració del Teatre Metropol de Josep de Maria Jujol, de Josep Llinàs. L’altre va quedar a l’ombra d’una església de formes despullades d’Álvaro Siza.

Etiquetes

Més continguts de