Patrimoni
Cultura 09/03/2022

Missió: salvar l'art en temps de guerra (1936-2022)

Els treballadors dels museus catalans i ucraïnesos, amb més de 80 anys de diferència, han salvaguardat el patrimoni cultural

Mireia Capdevila i Francesc Vilanova
4 min
La primera fotografia és del Museu Nacional de Lviv Andrei Xeptytsky (Gettty Images). La segona és la Lapidació de Sant Esteve de Sant Joan de Boí en la segona expedició que el 9 de març de 1937 va sortir de l’església de Sant Esteve d’Olot per viatjar fins a París i exposar-se al Jeu de Paume en el marc de l’exposició L’art catalan du Xème au XVème siècle

BarcelonaPassen les dècades i, per què no assenyalar-ho, els segles, i les guerres van desfilant pels nostres ulls, unes darrere les altres, heretades de generació en generació. No cal anar segles enrere; només cal tenir una mínima memòria del segle XX (i ara, malauradament, del segle XXI; no hem après gairebé res, en la provocació i resolució de conflictes), per fer-nos presents les imatges de les guerres, les destruccions humanes (les primeres i més importants) i, darrere seu, les destruccions dels patrimonis de la humanitat: llibres, art, monuments, paisatges, instruments culturals. Tot allò que constitueix una societat organitzada i mínimament civilitzada (culturitzada): la gent i la seva riquesa, material i immaterial.

Tenim a mà les imatges de la Gran Guerra a Europa: Reims arrasada, biblioteques cremades, art perdut. Però després caldria sumar-hi les guerres i violències en gairebé tots els continents del món. ¿Hem fet balanç de les destruccions de les guerres colonials europees? Què es va destruir en la guerra prèvia a la Segona Guerra Mundial a l’Àsia, quan el Japó va començar a construir l’anomenada Esfera de Prosperitat Asiàtica al preu de conquerir a sang i foc bona part de la Xina continental? Coneixem força bé el catàleg de destruccions, robatoris i saquejos de la Segona Guerra Mundial a Europa. Hauríem de repassar i veure la destrucció de patrimoni en altres llocs del món. N’hi va haver, i molta, de destrucció. El patrimoni, sota qualsevol forma, ha esdevingut un altre instrument de càstig, un ostatge en mans de l’enemic.

La primera fotografia és del Museu Nacional de Lviv Andrei Xeptytsky (Gettty Images). La segona és el Palau de Pedralbes.

Quan la gent de la Generalitat republicana, i els centenars de voluntaris que s’hi van afegir, van córrer a salvaguardar el patrimoni del país l’estiu del 1936, ho feien per protegir-lo de la violència revolucionària que va esclatar provocada per una sublevació militar i civil contra la República. Quan aquest primer foc es va poder extingir, va arribar l’amenaça de la guerra feixista: bombardejos sobre nuclis urbans, habitats i sense altres objectius que destruir la moral de la rereguarda i, si calia, vides humanes i patrimoni.

L’exposició El Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la guerra civil va voler explicar una part d’aquesta història, amb imatges i obres, i, per damunt de tot, fer una reflexió que també val per a Ucraïna aquests dies : salvaguardar vides i patrimoni és una operació d’estat, que va més enllà de posar a recer unes obres d’art, uns edificis, juntament amb protegir els ciutadans agredits. És un signe d’una certa civilitat, d’una mínima sensibilitat cultural i col·lectiva.

Veure les imatges de la protecció i evacuació d’obres de tota mena i condició dels museus ucraïnesos és traslladar-nos a Barcelona a finals del 1936; al Louvre la tardor del 1939; a la National Gallery, a Londres, el 1940, en ple Blitz; a Sant Petersburg, on es va buidar l’Hermitage, en ple setge de l’exèrcit alemany.

Els treballs de salvaguarda no van evitar les pèrdues d’obres i patrimoni. La maquinària bèl·lica sempre ha sigut capaç d’imposar-se a la raó i la civilitat. Ho hem vist a tot arreu: a Palmira, a l’Afganistan, a l’Iraq, als conflictes caucàsics, a la Biblioteca de Sarajevo. I si no es podia utilitzar l’excusa dels danys col·laterals en un acte bèl·lic, sempre hi ha la motivació ideològica: els nazis, feixistes i franquistes cremant llibres (els franquistes, més pràctics, no els cremaven, o en cremaven pocs; en feien pasta de paper); els islamistes radicals destrossant col·leccions de museus. I la relació seria prou llarga.

A Catalunya, entre el 1936 i el 1939, la Generalitat va esmerçar una quantitat ingent d’esforços i recursos per preservar el patrimoni artístic del país. Ho va fer de diverses maneres i amb estratègies complementàries: des de la creació de grans dipòsits en llocs segurs de la rereguarda, fins a les dues exposicions d’art medieval català a París (Jeu de Paume i Maisons-Laffitte). Es va salvaguardar, endreçar, classificar, registrar, restaurar, explicar i descobrir. Tota una política de gestió del patrimoni cultural col·lectiu de primeríssima categoria. Els monuments men pioners van ser a Barcelona, Lleida, Manresa, Tortosa, Vic, Tarragona, Girona o Castelló d’Empúries. Després, pocs anys després, arribarien a França els monuments men nord-americans .

A Ucraïna, sobretot a Kíiv, funcionaris i ciutadans, acadèmics i professionals, embalen, guarden, protegeixen retaules i quadres, escultures i peces d’orfebreria; encaixen llibres i talles. Les imatges que ens arriben ens porten directament a Barcelona, Olot o Darnius. La seva història i la nostra és la mateixa.

Quan les tropes franquistes van arribar a la Jonquera, el 10 de febrer del 1939, els responsables del Servicio de Defensa del Patrimonio Nacional (José M. Muguruza, Luis Monreal, etc.) es van limitar a recollir tot aquell patrimoni que la Generalitat havia recollit, ordenat, endreçat i preservat. No van haver de fer res. Després, gent com Muguruza i Monreal mentirien contínuament sobre el fet que els rojos havien robat, saquejat, destruït, etc. Era el privilegi dels vencedors. Cal esperar que els ucraïnesos no hagin de passar per aquesta amarga experiència. Que quan puguin desembalar de nou les seves obres i tornar-les als seus llocs en els museus, ho puguin fer amb la satisfacció de no haver perdut la guerra, ni tan sols la llibertat personal. No es pot repetir a Ucraïna l’experiència del 1939 a Catalunya. Seria un retorn a la barbàrie dels feixismes europeus del segle XX. Perquè la barbàrie, la destrucció, els fanatismes polítics i ideològics, també són part d’això que s’ha anomenat la civilització europea.

* Mireia Capdevila i Francesc Vilanova van ser els comissaris de l’exposició El Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la guerra civil, al MNAC (juliol 2021 - febrer 2021)

[El fotògraf Bernat Armangué ha documentat aquests dies com els treballadors del Museu de Lviv traslladaven i protegien el ric patrimoni que guarda]

stats