El Museu Tàpies celebra el llegat d'Àngel Jové amb una exposició excepcional

BarcelonaL'artista Àngel Jové, nascut a Lleida el 1940 i mort l'octubre del 2023, és considerat un dels grans artistes catalans de la segona meitat del segle XX i del segle XXI. Jové tenia moltes cares. Va formar part dels grups Cogul i El Maduixer. Va ser un dels conceptuals catalans. Va participar en la primera obra de videoart de l'Estat, Primera muerte, i, a la seva manera, va ser un dels exponents del pop art català. A més, va col·laborar amb algunes de les pel·lícules primerenques de Bigas Luna, va dissenyar llums per a la sala Zeleste i va fer desenes de portades per a l'editorial Anagrama. Però, així i tot, era un artista de culte.

Ara, dos anys i mig després de la mort d'Àngel Jové, el Museu Tàpies desplega tot el seu llegat en la primera retrospectiva: una exposició imperdible amb uns 1.400 treballs, sobretot dibuixos, un 70% dels quals inèdits. Amb aquesta mostra, la comissària de la qual és la professora d'història de l'art Maria Josep Balsach, que va ser la seva companya, el museu revela la feina que Jové va fer silenciosament, sobretot des dels anys noranta. "Aquesta exposició mostra tot el que l'Àngel va fer mentre feia la part més coneguda de la seva obra. És molt important veure la feina que va fer al llarg de la seva vida –explica la comissària–. Ell el que volia era acabar la seva obra. Tenia com una mena de ganes de tancar-se a l'estudi i fer una obra que volia fer. Va fer algunes exposicions, però les mínimes, i, a més, en llocs que a ell li poguessin generar una certa il·lusió. No li feien il·lusió les galeries, ni el mercat de l'art ni les fires. El món de l'art no li interessava en absolut".

Impregnat del dolor col·lectiu

Com es pot veure en el treball que obre el recorregut, l'obra de Jové està sota l'influx de la "malenconia", i a mesura que un avança s'adona que aquesta malenconia ve de l'impacte de la Guerra Civil, de la misèria de la postguerra, de l'exili, de l'horror de l'Holocaust. Molt sovint tot això està evocat en escenes quotidianes, en dibuixos que semblen esvanir-se. En les imatges d'un nadó o d'un conill abans que el sacrifiquin. En fotografies familiars manipulades per suggerir un ambient hostil. Jové era un, però sembla que s'impregnava del dolor col·lectiu del seu temps per sublimar-lo. A vegades, ho va fer de la mà de poetes, entre els quals Cesare Pavese, Màrius Torres, Paul Celan i Carles Hac Mor.

"Jové també ens interessa per la connexió amb el present –diu la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto–. Malauradament, continua sent vigent per tots els conflictes del nostre temps –afegeix–. La gran cosa de l'Àngel és que no és literal. Ell no representa la guerra o el conflicte, sinó les conseqüències cap als més vulnerables. En la seva obra hi ha una defensa de la pobresa. És a dir, al final, qui pateix aquest dolor? Els més vulnerables, els nens, les mares..." A vegades Jové va estampar el lema "sense data" en alguns dels seus dibuixos, cosa que fa que un treball relacionat amb la Guerra Civil Espanyola pugui reflectir desfetes posteriors com la Guerra de Bòsnia. Però, així i tot, Prieto també posa l'accent en el fet que l'obra de Jové té un punt de "llum i esperança".

La fragilitat, el crit i la compassió

L'exposició porta per títol Àngel Jové. De intactu, en referència a la idea d'un món que es recompon i torna a quedar immaculat. El muntatge està a l'altura del contingut: a la sala principal del museu, un cub col·locat de cantell atrau totes les mirades. Per fora, està folrat amb la sèrie de pintures monocromes de caràcter autobiogràfic M'agradaria sortir de casa (2015-2020). Per dins, els grans temes de la seva obra estan representats en diferents conjunts de dibuixos des de mitjans dels setanta. "Hi ha el tema de la vulnerabilitat, aquests infants que es desfan, la presència de la fragilitat, també de la passió... També hi ha la imatge del crit, i la il·luminació, que van plegades... La de Jové és una pintura molt filosòfica, molt política", diu Balsach. La major part de les obres exposades provenen del seu arxiu, i també n'hi ha de col·leccions públiques com les del Macba i el Museu Morera de Lleida.

Entre les obres més conegudes de l'exposició, que estarà oberta fins al 27 de setembre, hi ha les fotografies manipulades amb anilines pioneres. Més endavant, hi ha una selecció dels dibuixos de la sèrie vs Limbus. "En aquesta sèrie el paisatge és un no-lloc, els llimbs, un espai que no és l'infern, que tampoc és el cel, un espai que potser és el que estem en la humanitat", diu Balsach. La reflexió sobre la sèrie va ser posterior, i Jové es va adonar que aquest treball potser beu de l'obra de Dant. "Es tracta d'un espai interior, d'un paisatge interior", rebla la comissària.

Del Quaderno italiano (1976-1981), Balsach apunta com Jové va fer servir la imatge d'un camp de concentració per plantejar la "passivitat" del receptor davant l'horror que ens envolta. D'una altra banda, una sèrie de pintures revelen com Jové va treballar amb la idea de l'"or alquímic". "L'or alquímic és la mort i la vida, la llum i la foscor, l'or i la sang. Sempre treballa a partir d'un espai de matèria i de llum. La matèria i la llum van juntes, el dolor i la meravella van junts. La vida és precisament aquest circular per aquesta unió de contraris". Aquesta sèrie és molt abstracta, les taques potser són rostres. "Es tracta de l'espai alquímic de transformació, d'intentar que la part més fosca de l'ésser humà es transmuti", explica.

L'altra gran fita de l'exposició són les dues sales subterrànies: en una hi ha els més de 300 dibuixos de la sèrie Cristòfol Pavese 1908-2008. A l'altra, una selecció d'una de les seves últimes exposicions, Über alles, al Museu Memorial de l'Exili, on va evocar, com una escletxa d'esperança, el paisatge que veien cada dia els presoners dels camps de concentració. I un reguitzell d'escultures fetes amb materials pobres. En tres d'elles, que es van poder veure en una església dessacralitzada, Prieto hi veu la "presència absent" del mateix Jové: són unes mans amb un plat i una cullera, estrafets; uns cors fets amb vidres, i una cadira buida feta amb filferro.