Pepe Serra: "El MNAC no és una joguina per fer experiments ni coses estrambòtiques"

BarcelonaEl director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Pepe Serra, ja pot parlar de l'anhelada ampliació del museu, mesos després que la sentència del Tribunal Suprem que obliga la institució a retornar els murals de la sala capitular del monestir de Sixena es convertís en una feina a temps complet. En aquesta entrevista amb l'ARA, a més del creixement del museu, aborda per primera vegada el fitxatge de Manuel Borja-Villel per part del departament de Cultura per, inicialment, fer d'assessor en l'ampliació. El museu tancarà la primera planta d'art modern i contemporani per l'ampliació a partir del 2027, mentre que espera que es pugui mantenir oberta la planta baixa del romànic, gòtic i renaixement.

¿Fins on arriba la responsabilitat tècnica del museu en el retorn a l'Aragó de les pintures murals de Sixena? 

— La responsabilitat del museu és plena pel que fa a preservació de l'obra i per fer-la accessible a tothom. En un context judicial i amb una sentència del Suprem, el museu ha de complir i executar. Ara, en el procés d'execució de la sentència, el museu ha argumentat els riscos de la intervenció, tan alts i tan probables, molt sòlidament i amb un informe de l'organisme internacional més rellevant, l'ICCROM, que és absolutament independent. Des de fa dècades, la praxis patrimonial es basa en l'anàlisi de riscos, no en la capacitat de fer. No és si es pot o no es pot, és si s'ha de fer o no s'ha de fer. 

Té alguna línia vermella en aquest cas?

— Més que una línia vermella, no hem entrat en cap qüestió política ni ho farem. Soc un tècnic i la meva opinió política aquí no té cap interès. I la segona qüestió és que estem esperant la decisió de la jutgessa respecte a tota aquesta informació, mentre es produeixen altre tipus de visites tècniques d'uns i d'altres. El museu, el que té preparat són uns plecs per licitar aquesta operació, perquè ja ha manifestat clarament que no té la capacitat per fer-ho sense una possibilitat molt gran de trencar les obres. Aquest artefacte, inclús els tècnics de l'Aragó ho han dit, s'ha de dividir en un nombre de peces ingent. No parlem de vibracions, sinó d'operacions de serrat. Està dictaminat que el Guernica no es pot moure pels riscos del dany que podria patir, i aquí tenim 130 metres quadrats de pintura cremada, una tela i una caseïna col·locada fa un segle. Estem molt tranquils i molt sòlids en aquesta posició i farem el que calgui.

¿En algun moment s'ha plantejat dimitir abans de retornar els murals?

—  No. Primer, perquè estem en un moment molt important per al museu, amb l'ampliació que ataca els seus quatre anys definitius i és un moment molt estimulant. I en aquesta situació de dificultat o de complexitat que es genera, jo crec que la responsabilitat del director és estar amb l'equip, i això ha cohesionat moltíssim l'equip. Ara l'equip és molt còmplice, molt horitzontal i jo hi estic molt còmode i sento que em donen molt suport. Dimitir seria una cosa molt estranya que no m'he plantejat mai. 

Què pensa dels que diuen que el departament de Cultura ha actuat en contra dels interessos del MNAC?

— Hi ha una confusió que no entenc. Hi ha una qüestió tècnica, una altra de relat i una altra jurídica. El que la gent ha d'entendre és que tot allò que el museu ha pensat que s'havia de fer s'ha fet. Ni una sola cosa de les que el museu ha demanat fer no s'ha fet, i s'ha fet en els termes que el museu ha expressat. Els textos els he escrit jo, i el patronat, amb tres administracions diverses i persones de molta rellevància, ha defensat i ha donat suport explícitament a totes aquestes decisions per unanimitat des del primer dia fins avui. 

Així, què destacaria de la feina que ha fet el departament de Cultura?

— La consellera ha fet un treball polític enorme per mantenir aquesta cohesió en un escenari on el museu no hi és, perquè no és la nostra feina. No he tingut cap mena d'ingerència, perquè no l'hauria tolerat. L'alineació de la consellera amb el museu és absoluta, i ens ha fet confiança. Per a mi l'important és que no barregem totes les dimensions que té el museu: la política, la simbòlica, la patrimonial, l'artística, la científica, l'educativa. El que hem fet molt bé és que no les hem barrejat, i a vegades es busquen les ganes de barrejar-les. Seria molt estrany que això passés, perquè això sí que no ho puc permetre. Jo rendeixo comptes a la meva governança.

Albert Velasco, historiador de l'art i exconservador del Museu de Lleida, ha afirmat públicament que el secretari general de Cultura, Josep Maria Carreté, es va reunir a Saragossa amb les autoritats aragoneses per tranquil·litzar-les.

— No ho sé, ni n'he parlat amb ell, ho dic seriosament. També és veritat que no parlo gaire amb el secretari general; parlo més amb la consellera.

Entre els informes, hi falta el de l'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya.

— Són els meus col·legues. Són els autors de l'informe del Guernica, defa només dos anys. En les pintures murals de Sixena, ningú es pot negar a tenir com més coneixement tècnic millor perquè les decisions estiguin ben informades. Des d'aquest punt de vista, respectant completament les competències de tothom, jo soc el tècnic i això ho ha de decidir l'administració. Hi ha un informe internacional, un altre de la Generalitat, un altre de l'Ajuntament i els del museu, així que estaria molt bé que la capa estatal també en generés, perquè són boníssims.

¿És un tema que estarà damunt la taula en la pròxima reunió del patronat?

— Això torna a estar en una esfera que no és pròpiament la meva, sinó de l'administració. Intento no entrar en aquest territori perquè no em correspon. Són els meus patrons, és la meva governança, i l'última cosa que puc fer és dir-los el que han de fer. Ara, des del nostre punt de vista ens encantaria tenir-lo.

Respecte a l'ampliació del museu, el concurs arquitectònic es va resoldre al març, i el projecte dels equips guanyadors, Harquitectes i Christ & Gantenbein, encara no s'ha fet públic.

— L'ampliació està en marxa, és imprescindible, inevitable i importantíssima. Es farà, i es farà bé. Hi ha un projecte en curs, i és potent i engrescador, i serà molt rellevant per al país, per a la cultura catalana i per al sistema cultural aquí, a l'Estat i també internacionalment. Hi ha una impugnació administrativa del concurs, però que no qüestiona el guanyador, i quan es resolgui presentarem el projecte arquitectònic. Estem just a quatre anys d'obrir-la, i ara l'ampliació és l'agenda del museu. Aquest gener marcarà aquest punt de tornada, declarem una moratòria, el museu reduirà l'activitat, la recurrent, l'específica, la col·laborativa, la de préstecs, la de grans projectes, i se centrarà en l'ampliació.

Què hi haurà concretament?

— No podem debatre sobre això com si fos un projecte de zero. Té una continuïtat, que és la del país, la dels museus del país, la del museu més important del país, i la construcció d'un sistema cultural i d'institucions culturals en aquest país. En el cas del MNAC, aquesta ampliació culmina el museu. Sí que hem de ser una mica seriosos; és a dir, el que no podem permetre és la frivolitat de discutir això com si fos un exercici, un assaig, una exposició temporal o una biennal. Això és una altra cosa: venim del 1934, de Folch i Torres, d'un museu nacional que es pensa des del seu primer moment amb la idea que representi la creació artística catalana fins a l'actualitat. Des del 2013 recuperem aquesta idea. Aquest museu no té límits, ni de gènere ni d'estil, i encara menys de cronologia. El MNAC és l'únic museu que té la missió obligatòria d'expressar-la de la manera que vulgui. Es tracta de resoldre una anomalia cultural, com diu Perejaume. A Catalunya hi ha dues generacions i mitja d'artistes, autors de fets rellevantíssims per al país des dels anys 40 que estan negats i ocults. De forma temporal s'han vist al món local, perquè les fundacions privades han fet una feina substitutòria fenomenal.

L'ampliació del museu s'inscriu en el centenari de l'Exposició Universal del 1929, i en la remodelació de la Fira.

— Aquí no estem fent efemèrides ni centenaris, sinó que el centenari de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 ha possibilitat una cosa que la pandèmia, les retallades, les crisis econòmiques, el dissens polític i el conflicte no han fet possible fins ara. Arriba tardíssim. Imaginem el Prado i el Reina Sofía sense les ampliacions. Què explicarien? Una altra vegada, no ens acomplexem. Hem de fer el que es fa a tot arreu per sentit comú i de manera automàtica.

En quin punt està el projecte museològic?

— Treballem des de les obres d'art i des dels artistes, i des d'aquí arribem a les idees i als temes. El projecte ha de parlar del lloc on és, Catalunya, perquè és l'única manera de tenir un projecte únic, singular, diferenciat, específic. Perquè si fem una llista de hashtags i de temes, el que farem és un Starbucks, i això tampoc ens ho podem permetre. Som una cultura amb mancances i que no té els instruments propis d'un estat per desplegar-se amb naturalitat. I aquí la responsabilitat del MNAC és immensa; no és una joguina per fer experiments ni coses estrambòtiques.

Quanta gent treballa en el pla museològic?

— El relat serà plural, col·lectiu, amb gent de fora, d'aquí, intergeneracional, complex. S'ha fet un pla de consulta immens, amb més de 60 persones. Tenim un grup de relat treballant, amb tres persones de dins i tres de fora: els tres conservadors més interpel·lats del museu són el cap de col·leccions i conservador d'art modern, Eduard Vallès; el conservador d'art contemporani, Àlex Mitrani; i la conservadora de fotografia, Roser Cambray. I les tres persones de fora són Ingrid Guardiola [filòsofa, exdirectora del Bòlit de Girona], Maria Garganté [historiadora de l'art especialista en barroc i professora de la UAB] i Albert Mercader [director de la Fundació Arranz Bravo]

El recorregut serà cronològic?

— Serà lineal i temàtic alhora. Vas del Barroc a Miró, Jujol i Perejaume. Aquest sotabosc és claríssim. I això t'ho pots trobar a l'ampliació. Aquest museu no té una línia de temps.

De quina manera el futur museu reflectirà tots els desafiaments actuals?

— No partim de temes, sinó d'unes col·leccions riques, superdenses i creatives, i des de la idea que nosaltres generarem valor des de l'art i la cultura, valor social, capacitat de servir al públic. No pontificarem, no direm el que és i el que s'ha de pensar, estem per disposar relacions i possibilitats confiant en la intel·ligència de l'espectador. El nostre model és que el resultat és imprevisible. Si jo escric un pensament, una idea, i el que faig és agafar les obres i les faig servir per explorar aquesta idea, el que arriba què fa? Aprendre la idea? Estem en aquest paternalisme? Alguns revisionismes acaben generant una ideologització o una reducció del museu pitjor que el biaix que volem canviar. Que és evident que hi és, el MNAC ha construït cànon, ha sigut poder, té un biaix burgès, patriarcal, com tots els grans museus, però porta anys canviant-lo. A vegades la revisió es fa en el pitjor sentit de la paraula, polititzada o, més ben dit, partiditzada.

En l'ampliació, la fotografia i l'arquitectura tindran un paper més destacat?

— La fotografia és molt rellevant. Les administracions han decidit que no hi ha un Centre Nacional de Fotografia, així que al MNAC se li ha encomanat la missió de desplegar també aquesta col·lecció, que nosaltres no tenim separada. Els relats es fan amb tot. Però haurem de fer una política específica per a la fotografia. El país té uns espais increïbles com La Virreina i el Kbr, així que l'obligació del MNAC és una altra. El projecte s'ha de construir des del treball amb les col·leccions.

I l'arquitectura? El MNAC té encomanada la gestió de la Casa Gomis.

— L'arquitectura necessàriament apareixerà en el relat perquè és indeslligable de la col·lecció i del relat de l'art en aquest país. Pel que fa a la Casa Gomis, no s'ha adjudicat encara a qui en correspondrà la gestió, més enllà del fet que el museu en parlarà segur.

Ara el museu té uns 12 milions d'euros de pressupost. Quants en necessitarà l'ampliació per funcionar?

— No, molt menys. Estem fent un pla de negoci, i quan el projecte arquitectònic estigui més avançat el passarem al patronat.

De quins percentatges d'aportacions públiques i ingressos propis parlem?

— El MNAC és el magatzem del patrimoni català; costa el que costa, i no se li pot demanar que costi menys. Amb l'ampliació tindrem la sort que les missions del museu les executarem en un espai que ens col·loca a la porta del pavelló Mies van der Rohe, al costat de CaixaForum, a peu pla, en la trama urbana. Fins i tot l'estimació més pessimista generarà més circulació i més capacitat. Si tinguéssim una societat comercial i la possibilitat de gestionar el lloguer d'espai i un equip alliberat d'algunes qüestions administratives pesadíssimes, el museu tindria una capacitat de generar més ingressos per complir la seva missió.

Veurà acabada l'ampliació?

— Tinc contracte fins al 2027. Estem treballant en aquesta contingència històrica, amb un projecte que ens sobreviu a mi i als que ara el governen. Això la gent ho ha de tenir clar. I segur que l'ampliació del MNAC no és el projecte del PSC, dir això és una vulgaritat. És una frivolitat que a vegades em fa mal. 

Què pensa del fet que Manuel Borja-Villel amb el seu projecte com a assessor museístic de la Generalitat qüestioni les ampliacions del MNAC i el Macba? Així mateix, amb l'exposició Fabular paisatges proposava un museu "relacional" en comptes d'un museu nacional.

— S'ha de ser honest quan es plantegen les coses. L'última presentació del MoMA és l'exemple perfecte de com un museu potentíssim, enorme i carregat de marca pot canviar la presentació de les col·leccions. Jo això ho he treballat directament amb el Glenn [Glenn Lowry, exdirector del MoMA], que s'acaba de jubilar i que vindrà aquí a parlar. Museu habitat no és un projecte que ens hagi il·luminat gaire, perquè, francament, fa dècades que es parla d'això, i la meitat dels artistes que hi ha en aquest projecte han treballat abans aquí. No sé com dir-ho: no comparem un hospital amb una performance.

Manuel Borja-Villel va tornar per capitanejar un programa temporal per a l'encaix de l'ampliació del museu en el sistema dels museus catalans. El patronat del museu va aprovar que vostè liderés l'ampliació i que ell l'assessorés per expandir-ne l'impacte, però després ell diu que vostè no ha volgut col·laborar amb ell.

— Hi hauna part que se m'escapa. Això s'hauria de preguntar a l'anterior govern de la Generalitat. Això és un nomenament polític, no una bona pràctica. El fitxatge està mal formulat. No és culpa seva, però el perjudica, i apareix amb una explicació mal feta i relacionada, equivocadament, amb el MNAC. Si és la meva governança mateixa qui l'hi encarrega, potser el que havia de fer jo era allunyar-me'n; és a dir, treballa per als que em governen a mi, i això és un comissari polític. Tot plegat ha sigut molt confús i ha generat confusió en l'equip. Però no es tracta de si jo vull o no vull col·laborar amb ell: nosaltres col·laborem amb tothom, i hem prestat obres a aquesta exposició. L'escala de Fabular paisatges en el nostre volum no és especialment rellevant per a nosaltres. L'exposició, des del punt de vista sintàctic i de disposició de les obres, era molt fallida. I des del punt de vista dels relats, és una llista de tòpics acumulats i molt buits. I alguns gestos són molt, molt formals o retòrics. Insisteixo, m'interessa molt, n'he après molt, d'ell, però aquest projecte en particular no em sembla especialment reeixit. La crítica no és personal, perquè jo he treballat molt amb ell i l'admiro i li tinc una bona estima.

I què pensa, en general, del programa Museu habitat?

— El trobo unidireccional, que pontifica i exclou. Amb una exposició temporal es pot fer el que es vulgui, però després no li demanem al museu les coses per les quals no està fet ni estarà fet. Això va d'obres d'art i d'artistes. Si el museu és una pila de textos, deixem-ho córrer. Quina és l'experiència del museu? És de coneixement, de gaudi, d'interpretació des de les imatges.

¿Ha rebut l'informe final que Borja-Villel ha fet del seu projecte i que ha de lliurar al MNAC?

— No el lliura al MNAC, el lliura a la consellera. Quan això es va presentar aquí, les altres administracions van dir que no calia que els informessin d'això: l'Ajuntament i el ministeri van dir que tenen els seus assessors, i jo també en tinc, el MNAC no hi té res a veure. El MNAC no li ha fet cap encàrrec. Tota l'estona hi ha aquesta perversió, i jo he fugit del conflicte.

No n'havia parlat fins ara.

— No ho he fet per respecte al Manolo i al projecte, i per deixar-lo treballar.

El projecte del Museu Carmen Thyssen a l'antic cinema Comèdia continua el seu curs. ¿Un museu de pintura catalana en un lloc tan cèntric traurà públic al MNAC?

— He demanat que m’ensenyin el projecte, i de moment no ho han fet. Amb la Carmen tenim molt bona relació, hi ha una confiança personal. Som els únics que li vam dir la veritat quan li van prometre el pavelló, i li vam dir que no passaria, que no li llogarien. Dit això, i amb tot el respecte a la Carmen, la col·lecció té uns Casas i uns Rusiñols que aquí estarien a les reserves, tret de dos o tres.