Manuel Borja-Villel: "Els museus occidentals no s'aguanten"

BarcelonaNo deixa de ser curiós veure Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) dins el Palau Moja, la seu de la direcció general del Patrimoni Cultural, on treballa des de fa uns dos anys. Es tracta d'un dels professionals que en els últims anys ha esmerçat més esforços perquè els museus representin aquells que no tenen veu, als quals se'ls va negar la història, i que ara es mou per la residència d'un aristòcrata que va tractar amb esclaus. Però Borja té previst marxar-ne aviat: acabarà al desembre la seva etapa com a assessor museístic de la Generalitat, dos mesos abans d'exhaurir el contracte, amb un informe sobre com replantejar la idea de museu que lliurarà al patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Totes les reflexions i debats d'aquest informe són fruit de la feina que Borja ha fet en els últims dos anys amb desenes d'agents culturals i col·lectius, entre els quals hi ha IDRA, Transductores i Entrar Afuera, i d'una gran exposició que va tenir la seu principal al Palau Victòria Eugènia.

Borja es va forjar a la Fundació Antoni Tàpies i al Macba, i al llarg de quinze anys va convertir un letàrgic Reina Sofia en un dels museus més innovadors del món. Tota aquesta audàcia no va passar desapercebuda a l'aleshores regidor de Cultura, Jordi Martí, que, juntament amb el president Pere Aragonès, va oferir-li un càrrec de nova creació per a una altra feina de molta envergadura: fer d'assessor i acompanyar el projecte d'ampliació del MNAC, a més d'aportar una mirada externa a tot el sistema de museus catalans.

Però l'anunci va aixecar polseguera: el director del MNAC, Pepe Serra, no va voler col·laborar en el projecte per al qual Borja-Villel va ser nomenat, amb el càrrec de director del programa temporal del departament de Cultura per assessorar en el camp patrimonial. "Quan vaig arribar al setembre, Pepe Serra clarament no volia estar en el projecte, així que el que jo vaig fer va ser un projecte per replantejar la idea de museu", afirma Manuel Borja-Villel. "La meva relació amb el MNAC és igual que abans, ni bona ni dolenta", explica. Sigui com sigui, marxa satisfet: "Tot el que tenia al cap, ho he pogut fer". Només li han quedat pendents algunes publicacions. Pel que fa als museus del país, una idea prou estesa va ser que se'ls hauria hagut de prioritzar econòmicament en comptes de fitxar-lo, així que la seva relació amb els equipaments va ser igualment "polaritzada". "Òbviament, fan falta recursos, això queda clar –diu Borja-Villel–. El que a vegades em sorprèn és que parles amb directors de museus i sembla que estiguis parlant amb directors de recursos humans. La manca de recursos i de gent no pot ser una excusa per no replantejar el que estàs fent, per no replantejar els paradigmes, ja que acaben sent posicions de ressentiment. I el ressentiment està molt lligat avui en dia a la ultradreta. La queixa no pot ser un objectiu, és un mitjà. Si la queixa es converteix en una forma de viure, tenim un problema".

Entre els equipaments amb qui va tenir una relació més profitosa hi ha el Museu d'Art Medieval de Vic (MEV), el Museu d'Art de Cerdanyola –dirigit per Txema Romero, ara al capdavant dels Museus de Sitges–, i l'Arts Santa Mònica –liderat per Enric Puig Punyet–. "El MEV ha sigut fonamental, ha desenvolupat una exposició titulada Instruments de l'ànima, que recull algunes idees del projecte", explica Borja-Villel.

Guerres culturals de Madrid a Barcelona

Amb el precedent de la polèmica del nomenament, la recepció que va tenir l'exposició titulada Fabular paisatges, amb diferents línies descolonials, feministes i ecologistes, també va ser polaritzada. En alguns moments les crítiques van recordar la guerra cultural que va despertar a Madrid la seva refundació de la col·lecció permanent del Reina Sofia. "El balanç que faig de l'exposició és positiu, hi ha hagut debat, tothom s'ha posicionat. Però una part d'aquest debat ha sigut molt ad hominem, a la meva persona, no a si, per exemple, la proposta historiogràfica pot ser equivocada", afirma. "Això és un fet habitual en aquestes guerres –afegeix–, i aquest debat personalista ha fet que des d'un sector no s'hagi debatut quins museus volem, si els museus s'aguanten, si són sostenibles, si s'han de fer ampliacions indefinidament. I no em refereixo al MNAC, sinó en general". "El soroll no esborrarà el fet que hi ha un debat latent perquè, en general, els museus occidentals no s'aguanten, en general. El robatori del Louvre és una falla en moltes coses, però també és un símptoma que alguna cosa no acaba de funcionar", rebla. I, d'una altra banda, respon a la crítica que li va fer l'artista Francesc Torres en un article publicat a l'ARA perquè qüestiona la idea de museu. "Que el museu és com la roda, que ja està tot inventat, i que l'únic que cal fer és arreglar-lo una mica, o modernitzar-lo, sembla que no s'hagi adonat del que ha passat al món des de la Revolució Francesa, o des de la revolució d'Haití de 1804!". "El que ha passat és que les posicions s'han definit força, això crec que està bé", subratlla.

Fer créixer els museus quan es parla de decreixement

Més enllà del MNAC, a Barcelona han començat les obres d'ampliació del Macba. A l'Estat està previst que l'ampliació del Museu de Belles Arts de Bilbao acabi l'any que ve. I a escala internacional, al febrer, el Museu Britànic va anunciar el seu projecte d'ampliació. "No dic que les ampliacions del Macba i el MNAC siguin justes o injustes –o la de Bilbao–, però és curiós que es produeixi aquest patró recurrent en una societat on clarament la idea de creixement indefinit del segle XIX s'ha acabat, almenys per una bona temporada", adverteix. "Després de la pandèmia, tots dèiem que havíem d'entrar en un altre tipus d’economia, menys orientada a aquesta forma de creixement, més de repensar el museu d'art contemporani. Aleshores, no ens hauríem d’aturar i pensar si aquesta ampliació és realment necessària?". Així, ignorar aquesta situació vol dir deixar-se portar per glòries passades. "És una mena de creixement anacrònic, en els termes dels anys vuitanta, quan tot creixia, quan hi havia diners privats. Amb una mica de sort, hi haurà els diners que hi haurà, si no hi ha retallades. Imagina't un museu al qual dediques a l’activitat, com passa a Barcelona, un 10% o un 15%. Si l’amplies, les despeses d’estructura seran del 100%. Qui ho pagarà? S'hauria de tenir aquest debat", adverteix.

Cap a un museu polifònic

Un argument comú de qui es resisteix al fet que es remoguin els fonaments dels museus amb temes relacionats amb el colonialisme i el medi ambient és que no és cap novetat i que es troba en museus d'arreu. "El discurs descolonial general acaba sent molt hegemònic", adverteix Borja-Villel. Mentre aquest discurs és objecte de crítiques, ell va plantejar unes altres idees per representar els subjectes històricament invisibilitzats i donar-los un lloc en la història i en els museus: "Qui anomena? Qui decideix? Qui parla? On són els que no tenen veu, els que no tenen històries?", es pregunta Borja-Villel, que té per davant un projecte internacional del qual no vol parlar. I, una altra vegada, va reprendre la idea de "museu situat" per recordar la història silenciada de les barraques que hi havia a Montjuïc. Així mateix, el comissari està interessat en la feina en col·lectiu. Així, de la col·laboració d'Helios F. Garcés, Miguel Ángel Vargas i Lola Lasurt en va sortir un quadre de Lasurt sobre Nonell sense les seves característiques dones gitanes. "Amb Lasurt van treballar aquesta obra amb aquesta absència, perquè no pots parlar per les gitanes, i amb Garcés i Vargas van treballar en una pissarra on van acabar qüestionant la Constitució. Aquest tipus de debats, aquesta idea d’un museu que no sigui lineal, en què hi ha un temps en què puguis estar parlant d’Eusebio Güell i hagis de parlar tant sí com no de Gaza, no els veig als museus", explica Borja-Villel. Un altre cas que va ser incòmode va ser el qüestionament dels arquitectes del GATCPAC perquè van fer servir fustes d'una companyia colonial africana. "Eren d’esquerres? Segurament sí. Eren d’avantguarda? Totalment segur. Eren progressistes per a l’època? Sí. Però, progressistes per a qui? Això, a més, és un element per replantejar les avantguardes, no des d’un punt de vista reaccionari, sinó pensant com les avantguardes són còmplices del que fan", diu Borja-Villel.

Quanta energia gasta una exposició

Els detractors de Fabular paisatges van qüestionar-se les mesures de conservació, concretament la temperatura de l'espai i també la despesa energètica de l'aire condicionat. En aquest sentit, Borja assegura que estava "pactat" amb el MNAC substituir, si ho trobaven convenient, uns dibuixos de Feliu Elias, per facsímils. "De les peces importants, el Museu d'Art Medieval de Vic, el Museu Reina Sofia i el Museu del Prado no es van emportar res", explica. "La despesa de l'aire condicionat era una despesa tradicional. El que volia era plantejar un debat sobre si els museus són sostenibles. Si les obres han d'estar a 21 °C o 22 °C, la resposta és que no". Per això, remet als responsables del Prado i el Museu Britànic –tots dos, com el MNAC, membres del grup Bizot de directors de museus– que han manifestat que les obres poden estar fins a 25 °C. 

Una visió feminista del patrimoni

Un altre puntal de la refundació dels museus que planteja Borja és la de la gestió del patrimoni, tal com es va poder veure a Fabular paisatges: en comptes de col·leccions decimonòniques, monumentals i fixes, planteja unes col·leccions permanents més fluides, que tinguin parts temporals. Per això, recorda l'etimologia de la paraula patrimoni, i proposa canviar-ne la idea des d'un punt de vista feminista. En comptes de patrimoni, matrimoni. Per això, caldria parlar "de vida, de cures", dins les permanents. "Hi haurem d’introduir altres coses que plantejàvem a Fabular paisatges com l’oralitat, que estava representada per l'Associació Veus Gitanes de Sant Adrià de Besòs", diu Borja. Això implica una altra manera d’entendre les col·leccions: "L’únic que volia era plantejar que aquest debat es produeixi sense esquinçar-nos les vestidures, sense pensar que estem destruint res. I crec que és important, perquè les tres coses van lligades: sostenibilitat, patrimoni i governança. Perquè en aquesta voràgine d’ampliacions, d'obres i de diners, la governabilitat s’haurà de mesurar d'una altra manera".