Permetin-me constatar una obvietat. Un museu és una institució de caràcter acadèmic destinada a col·leccionar el millor i més significant dels camps d'estudi i investigació que expliquen el que som, com ens comportem, com ens organitzem o en què creiem, tant en el pla religiós i espiritual com en l'ideològic i polític. Ras i curt, tot el que tingui a veure amb el que ens fa humans. Un museu és, abans que res, la seva col·lecció; sense ella no hi ha museu. I aquest patrimoni es conserva, es restaura, s'estudia, es mostra i s'explica a la ciutadania, que és, en el cas d'un museu de titularitat pública (la majoria al nostre país), la propietària del patrimoni esmentat. Per tant, la seva missió és social d'entrada i és part essencial de la seva naturalesa. Un museu és una idea, un concepte com la democràcia, per posar un exemple en perill, al qual se li poden injectar diferents continguts que es poden gestionar de diferents maneres. Aquests continguts i maneres d'explicar-los canvien amb el temps, són saludablement analitzables, criticables i canviables ad infinitum, però si es qüestiona el concepte mateix que els emmarca i la seva funció primordial, sigui la democràcia o sigui el museu, adeu democràcia i adeu museu. Tampoc no és aconsellable que per confusió mental es pretengui que un dispositiu cultural, històric, narratiu i patrimonial sigui una cosa diferent d'allò per al qual va ser creat. No s'ha pretès mai que un hospital assumeixi funcions, diguem-ne, del ministeri d'Hisenda. És una qüestió de pur sentit comú i, no obstant això, ara, a Catalunya, es pretén que el museu d'art assumeixi funcions del ministeri de Justícia, del d'Igualtat Social, incloent-hi els departaments d'Urbanisme i Habitatge, mitjançant l'adopció d'un model museístic “habitable” que ningú no sap del cert què dimoni vol dir. Tot això gràcies a Manolo Borja-Villel, indiscutit gran professional de la museografia fins que es va començar a creure la seva pròpia premsa, “recuperat” per a Catalunya en el paper de tsar dels seus museus d'art (va sortir a la premsa, no m'ho invento) per reorientar-los, sense consulta prèvia amb els directors de les institucions esmentades que han guanyat els seus llocs en concurs públic amb el mèrit de les seves propostes. Era evident que aquesta idea de Jordi Martí (secretari d'estat de Cultura del govern espanyol) estava condemnada a crear problemes, com ha passat. Això també cau dins del territori del sentit comú.
La posada de llarg de la filosofia borgiana ha estat l'exposició Fabular paisatges, en què es poden veure algunes obres remarcables per dret propi (a totes les exposicions s'hi veuen bones obres) juntament amb una proporció més gran de treballs comparables en qualitat i execució a exercicis de 1r de belles arts, i que els estudiants em perdonin. Totes les obres, però, bones i no tan bones, hi són fent un paper merament instrumental de comparses per il·lustrar el que els seus comissaris ens volen explicar, que no és gaire, i prou banal, en la meva modesta opinió. És una exposició pèssimament comissariada, incòmoda, sense gràcia, confusa i pràcticament insuportable per les característiques de l'espai i de temperatura. D'habitable, res. És reveladora la part ¿acompanyant? d'art històric, que inclou objectes i documents, que s'exposa en un hivernacle interior per poder assegurar unes condicions mínimes de temperatura i humitat per protegir el que s'hi exposa. Sembla ser, després de tot, que la millor manera de mostrar art és en les millors condicions possibles, una raó per la qual hi ha museus. Finalment, m'ha estat impossible veure el milió d'euros que ha costat aquest experiment “teòric” en relació amb el resultat i la profunditat del discurs en un país que manté els museus crònicament subfinançats. Es parla anecdòticament de colonialisme (és el que toca) sense dir el més terrible d'aquest crim: que no té compensació possible per més estàtues de negrers il·lustres que es dinamitin i més espoliació que es torni. El pitjor que es pot fer amb aquesta tragèdia és instrumentalitzar-la.
I aquí acaba el meu comentari sobre aquesta fracassada exposició, perquè la pregunta de base que cal fer-se sobre tot aquest assumpte, crec jo, és la següent: quan els dos museus més importants de Catalunya, el MNAC i el Macba –aquest segon, la institució museística amb menys amics que conec–, estan començant els seus respectius processos d'ampliació, ¿realment la prioritat més important a la qual ens hem de dedicar just ara és la de qüestionar-los de dalt a baix? Fa quatre dies que tenim museus de veritat a Catalunya, creats en el seu moment per raons polítiques moltes vegades desencertades, com construir el Macba al Raval, per exemple, circumstància que ha estat a la base de la seva falta de connexió amb el barri, que sempre ha identificat el museu com un bastió de la classe pija gentrificadora –encara que, curiosament, això no se li atribueixi al CCCB–. Però bé, el que és imperatiu és consolidar el que tenim de la millor manera possible, en benefici de tot el país (no només d'un barri ni d'una clica professional), perquè aquestes institucions parlin de tu a tu amb el millor del seu entorn europeu. De talent no en falta. S'ha dit que abans d'ampliar seria millor fer-ne una Kunsthalle. Res a objectar al fet de tenir-la, però estem oblidant que ja n'hi ha una de mantinguda a règim d'inanició des de fa decennis: Santa Mònica. Siguem seriosos, es pot caminar i mastegar xiclet alhora. ¿Des de quan un museu ha d'excloure una Kunsthalle o viceversa? L'important és que tant l'un com l'altra volin com un coet i entusiasmin.
Per això no em crec el que ens està explicant Manolo Borja-Villel. És un calidoscopi de les propostes típiques que es generen des de dins del món de l'art mainstream, jugant a ser radical, per alimentar el circuit de conferències on sempre es troben els mateixos per crear o perpetuar bases d'influència professional. Dura un temps i bon vent, perquè tot canviï i tot segueixi bàsicament igual, encara que amb algunes variacions de guanyadors i perdedors a la lliga de primera divisió museística.
Resumint, no crec que les solucions que necessiten avui els museus de Catalunya passin per adoptar el pensament dels indígenes d'Oaxaca, amb tots els meus respectes. Passen per donar-los la confiança que es mereixen als directors i directores que els gestionen; passen per consultar els treballadors de l'art, artistes i tècnics; passen per dialogar amb la ciutadania involucrada genuïnament amb l'art i el seu patrimoni. Llegir les propostes presentades per un home blanc que en sa vida s'ha trobat un ianomami emprenyat i ha fet el millor i més brillant de la seva carrera professional manant molt en museus de gran volada –que, no obstant això, ara i segons ell són candidats a la paperera de la història– em sona simplement a buit. Si hi ha alguna cosa més darrere aquesta posada en escena ja és una altra cosa.
