Nazisme
Cultura 22/11/2021

Barbara Brix: "La unitat del meu pare anava de poble en poble buscant jueus per aniquilar-los"

6 min
Barbara Blix amb una foto  de quan era petita, amb la seva mare i els seus dos germans

BarcelonaEls Einsatzgruppen eren escamots de les SS que van seguir l’exèrcit alemany en els seus atacs, primer contra Polònia i després a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). El seu objectiu era l'aniquilació de jueus, gitanos, discapacitats i malalts mentals. Peter Kröger era el metge d’un d’aquests escamots i el pare de Barbara Brix (Breslau, actual Wroclaw, 1941). El 2007, la Barbara va descobrir que el mateix pare afectuós que li explicava contes –i que havia mort el 1980– havia acompanyat els Einsatzgruppen, i no s'havia limitat a curar soldats ferits. Des d'aleshores n'investiga el passat. Aquest dilluns, Brix ha estat a Barcelona per participar en la conversa Crims del nazisme: què hi tinc a veure? amb el director del Memorial Democràtic, Vicenç Villatoro.

Quins records té del seu pare?

— Els primers records són de quan ja tenia sis anys, perquè durant la Segona Guerra Mundial, amb la mare i els meus dos germans, érem a Breslau, i no vam poder arribar a l’Alemanya occidental fins al 1948. La trobada amb el pare va ser una mica estranya: érem com dos desconeguts i vam necessitar temps per adaptar-nos, però després va ser un pare fantàstic. Ens llegia molt, ens explicava contes i ens va formar intel·lectualment i moralment. Sempre ens va fer costat. A casa hi havia molta harmonia i parlàvem molt. Però els anys 60, quan ja era a la universitat, es va trencar el silenci a Alemanya sobre els crims dels nacionalsocialistes. 

I aleshores en va parlar, amb el seu pare?

— Per a mi i per a la meva germana va ser un descobriment terrible. Quan vam llegir tot el que es va escriure sobre els crims del nazisme, els meus companys de la universitat i jo no vam preguntar als nostres pares sinó que directament els vam atacar. Els dèiem: què vau fer, on éreu, en què vau participar... En aquell moment estava molt orgullosa de la meva actitud, em creia valenta per atacar la generació anterior, però ara ho veig diferent.

Per què?

— Perquè no va ser una conversa per saber la veritat o què pensaven o què sentien, sinó un atac a l’autoritat.

I què li va respondre, el seu pare?

— El meu to era tan inquisitorial que no va poder respondre de manera tranquil·la o reflexiva. Ni ell ni la mare van dir res. El meu pare es quedava pàl·lid i la meva mare deia que paréssim d’atacar-lo, perquè li podia agafar un atac de cor. I, després d’alguns mesos, la meva germana i jo vam parar de preguntar. 

No va saber què havia fet el seu pare fins molts anys més tard.

— Sí, ja tenia 65 anys i em faltaven poques setmanes per jubilar-me. Em va visitar un amic historiador. Vam anar a fer un tomb i, de sobte, em va dir que si sabia que el meu pare havia format part dels Einsatzgruppen. Sabia algunes coses dels Einsatzgruppen, sobretot arran d’una exposició itinerant que havia vist a Alemanya. Em vaig quedar en xoc. Creia que el meu pare, com a metge, s’havia dedicat a curar i a operar els seus companys d’exèrcit, però mai m’hauria imaginat que havia participat en aquestes operacions. Vaig començar a investigar. Vaig escriure als arxius alemanys i, quan començava a investigar, hi va haver una exposició al Memorial de la Xoà de París amb testimonis d'uns quants indrets d’Ucraïna sobre les matances nazis. El que em va espantar més va ser un calendari de l’agost del 1941 on es veia com, dia a dia, la unitat del meu pare anava de poble en poble buscant jueus per aniquilar-los. Veure el treball sistemàtic i diari dels Einsatzgruppen va ser un altre xoc.  

I ara sap exactament què va fer el seu pare?

— És una pregunta que continua oberta. Continuo investigant. En uns documents que vaig rebre sobre uns interrogatoris que li van fer el 1963, com a testimoni i no com a encausat, no admetia res. Ho negava tot. Deia que no havia vist res i que no sabia res. Això va ser una altra decepció tremenda.  

No s’ho creu?

— No. I per això investigo. El 2013 vaig escriure un article per al Memorial de Neuengamme de tot el que havia trobat sobre el meu pare, dient que ell sabia què passava. I també vaig escriure que no creia que ell hagués matat ningú ni hagués presenciat les matances. Però una setmana després de publicar l’article em va visitar un periodista neerlandès. Quan ja estava a punt d’acabar l’entrevista em va ensenyar un paper en què sortia el nom del meu pare, Peter Kröger. Era un interrogatori a un comandant del 1946, durant el procés de Nuremberg. Deia que en una de les matances, en què havien assassinat més de 200 jueus a Ucraïna, havia demanat que hi hagués un metge. El metge d’aquella unitat era el meu pare. Era la prova que el meu pare hi havia estat. I vaig trobar altres documents que testimoniaven que havia estat en més matances. 

Ara que sap tot això, si pogués, quines preguntes faria al seu pare?

— Crec que les seves respostes em decebrien, no es correspondrien amb els meus criteris polítics o morals. En certa manera, intentaria disculpar-se o defensar-se, la qual cosa seria molt humana, però no em puc imaginar continuar vivint amb ell ni podríem tenir una relació sincera. El meu pare va canviar molt després de la guerra. Durant molt de temps va ser molt religiós i, fins i tot, va votar els socialdemòcrates, que era una opció política inimaginable en la meva família burgesa. Tanmateix, no crec que reflexionés o pensés de manera analítica i racional sobre tot el que havia fet o presenciat. No conec ningú que ho hagi pogut fer. 

No tindria sentit, doncs, preguntar?

— Crec que no. Tinc un amic el pare del qual també va ser nazi i, al llit de mort, li va dir que li podia preguntar el que volgués. No va preguntar. Tenia els mateixos dubtes que jo. No tinc la certesa que preguntant hagués canviat res. El silenci de plom sobre tot això sempre havia sigut molt dens a casa. Quan era petita ni tan sols vaig preguntar mai com el meu pare havia perdut les dues cames durant la guerra. 

Suposo que sovint es deu preguntar per què el seu pare va fer el que va fer.

— A vegades es diu que va ser la població humil o la petita burgesia la que va votar Hitler. El meu oncle va ser un fanàtic nacionalsocialista fins al final de la seva vida, i va morir el 1986. El meu pare i el seu germà eren d’una família molt benestant de Riga, van tenir una gran educació, totes les oportunitats del món, tenien una gran cultura. Allà, durant segles, la població alemanya va tenir molts privilegis, però després de la Primera Guerra Mundial els va perdre. El meu oncle va fundar el Partit Nacionalsocialista a Letònia, volia recuperar el poder. A Letònia, la població alemanya sempre mirava amb arrogància la població letona. 

Amb tot el que sap ara, què en fa?

— És difícil. Ho vaig descobrir fa quinze anys i continuo investigant. Vull saber més coses de tot el que va passar a Kíev. Una amiga em va aconsellar escriure una carta al meu pare, per retornar-li la responsabilitat de tot plegat i alliberar-me del sentiment de culpa. Em va semblar una bona idea, però no vaig poder. En aquell moment, el 2014, el Memorial de Neuengamme em va convidar a parlar en públic sobre les meves investigacions amb Ulrich Gantz, fill també d’un nazi. El públic només estava format per víctimes del nazisme i pels seus familiars. M’ho esperava tot, tota mena de reaccions. Després de dues hores de parlar estava exhausta: es va produir un silenci molt llarg. Aleshores es va aixecar un home francès, fill d’un deportat mort a Neuengamme, i va dir que per primera vegada era conscient que els descendents dels perpetradors també portaven el seu equipatge, que hi havia dolor a les dues bandes. Que no ens hem d’atacar, sinó treballar junts. Per a mi, el que va dir va ser un gran alleujament. Em sentia molt culpable i era irracional. Un any després vaig conèixer, també a Neuengamme, dos fills de víctimes del nazisme: Yvonne Cossu i Jean-Michel Granssot. Amb ells, i amb Gantz, va néixer una gran amistat i des del 2017 tirem endavant la iniciativa Memòria a quatre veus. Hem fet xerrades a França, Suïssa i fins i tot a Barcelona. 

En parla amb els germans?

— La meva germana és comunista radical i no li agrada parlar de coses personals. Creu que s’ha ser més combatiu i critica la meva posició. El meu germà, per contra, accepta el que faig, però creu que no hauríem d’investigar, perquè si el meu pare va voler silenciar-ho, nosaltres no podem fer-ho públic.  

Què n’opina, de l’auge de l’extrema dreta?

— Fa molta por, però amb la Memòria a quatre veus creiem que estem arribant a molts joves i tenim molt bones reaccions. Aquesta ara és la nostra missió.

stats