BarcelonaBlanca Portillo deu ser l’actriu amb la mirada més transparent. Mira i treu el cap a l’interior del món. Una mirada frontal als ulls d’un fill ferit i després crucificat. La mirada-univers de l’instant després d’un crit ofegat. Maria mira Jesucrist amb el dolor afegit de la incomprensió i la covardia. Actriu amb majúscules que defensa el seu personatge amb ràbia tel·lúrica. Reafirmant amb cada gest i amb cada paraula la humanitat d’una dona atropellada per la història.
Maria-Mare. La figura recreada per Colm Tóibín per compondre una biografia apòcrifa que exerceix de text antihermenèutic. Maria no vol ni espera ser la mare de Déu i se’ns apareix tan humana com la dona anònima escollida per Pier Paolo Pasolini a L’evangeli segons sant Mateu. Res de nou per a un personatge que l’Església venera i al mateix temps incomoda, tant que s’ha dogmatitzat per capítols, l’últim fa només seixanta anys.
No és clar que Colm Tóibín tingui la mateixa ambició exegeta que Ernest Renan al segle XIX amb la seva La vida de Jesús. Ni pretenent-ho. La seva interpretació de la figura mariana sona a sabuda, escoltada i assimilada. És excessivament familiar. Com a novetat: el refugi que troba a la seva senectut en les deesses ancestrals, en la figura d’Artemisa. Maria pagana. Maria que es nega la divinitat quan abandona el seu fill moribund al Gòlgota per una por pura i humana. El que passa després a El testamento de María no afegeix res a la lectura iconoclasta. Només una mica de redempció innecessària.
