La saga Bond fa 50 anys en plena forma a 'Skyfall'

BARCELONA"Quin és el teu hobby ?", pregunta Javier Bardem a Daniel Craig a la magnífica nova entrega de la saga de James Bond. "Ressuscitar", li respon ell. Més que a les bales enemigues, l'amenaça més mortífera a la qual s'ha hagut d'enfrontar l'agent 007 en l'últim quart de segle ha sigut la dificultat d'actualitzar la franquícia als nous temps sense trair l'essència del personatge i l'ADN de la sèrie. Poques vegades aquesta tensió entre tradició i contemporaneïtat s'havia equilibrat amb tant d'èxit com a Skyfall , que arriba avui a les cartelleres, un dels millors Bonds dels últims anys i segurament també de la sèrie.

Se sol dir que les pel·lícules de Bond no tenen director, que és una saga en què el productor sempre eclipsa el cineasta de torn. Potser per contradir aquesta afirmació i per celebrar el 50è aniversari de la primera entrega de la sèrie ( 007 contra el Dr. No , del 1962), els productors Barbara Broccoli i Michael G. Wilson han fitxat per primera vegada un realitzador amb un Oscar a la butxaca, Sam Mendes, que debuta així en el cinema d'acció.

Amb el director d' American Beauty i de nou amb Daniel Craig al servei de Sa Majestat, Skyfall manté intactes la intensitat i la cruesa que Casino Royale va introduir en la sèrie. Ningú hi trobarà a faltar les persecucions impossibles, els escenaris exòtics, les belleses que cauen rendides als peus del protagonista o el seu humor sec com un Martini. Però com anuncia el gir final de l'espectacular seqüència d'obertura, aquest film és més pessimista del normal, amb un Bond en baixa forma, ferit, fal·lible i envellit, que torna de la mort per enfrontar-se, gairebé sense gadgets, a un terrorista cibernètic que ha posat contra les cordes l'MI6 britànic. "James Bond té conflictes personals, està deprimit amb la seva vida i sap que és un assassí, però no coneix cap altra vida", explicava dilluns a Madrid Sam Mendes, que citava com a influència els aspectes més foscos de les novel·les d'Ian Fleming que els primers films de la franquícia no s'atrevien a utilitzar.

Un festí per als bondmaníacs

L'enfosquiment del personatge, que alguns comparen amb el que va imprimir Christopher Nolan al seu Batman, no impedeix que Skyfall sigui un festí per als bondmaníacs. Cites a títols clàssics de la saga, reinvenció de personatges mítics, aparició del llegendari Aston Martin de Goldfinger ... Els seguidors de la saga tenen assegurada la diversió només identificant els nombrosos homenatges. Però alhora el film trenca la continuïtat amb els dos episodis previs de l'era Craig i funciona com un relat autoconclusiu.

I, per arrodonir la festa, Skyfall compta amb un dels dolents més fascinants de tota la saga Bond. El Raoul Silva de Javier Bardem incorpora elements del Joker de Heath Ledger i de l'Hannibal Lecter d'Anthoni Hopkins, i dins de la mitologia Bond, mira de reüll el Max Zorin que interpretava Christopher Walken a Panorama per a matar . En un registre similar a l'Anton Chirgu de No és país per a vells -i un pentinat tan desconcertant com aquell-, Bardem dibuixa un personatge magnètic, gairebé reptilià, que en una escena antològica apuja la temperatura homoeròtica de la sèrie insinuant-se a tot un James Bond. "No és un megalòman que vulgui destruir el món, sinó la cara B de Bond", afirmava Bardem.

El triangle format per Craig, Bardem i Judy Dench (que repeteix com a M) configuren el nucli d'un Bond amb més espessor dramàtica del que és habitual en la franquícia, una celebració de les millors virtuts de la fórmula Bond que aconsegueix semblar nova sense alterar gaire la recepta clàssica ni girar l'esquena al passat. Sexi, trepidant i a estones força divertida, Skyfall trepitja els talons d' Els venjadors com a gran blockbuster de l'any i corona de manera brillant els 50 anys de la sèrie.