La bruixa de Blair ja no fa por al Festival de Sitges
'Blair witch' repeteix la fórmula del fals documental amb l’excusa d'una expedició al bosc liderada pel germà petit de la protagonista de la primera entrega
SitgesEl 1999 El projecte de la bruixa de Blair va inaugurar una història d’amor entre el cinema de terror i el gènere de fals documental que, a més de desembocar en un llarg matrimoni, ha resultat ser un affaire tempestuós que ha generat tot de subproductes innecessaris i redundants. Fins i tot els fans del terror -sempre comprensius amb la reiteració dels codis- han acabat una mica farts d’un gènere cada vegada més repetitiu. I Blair witch no canviarà la tendència: aquesta continuació d’ El projecte de la bruixa de Blair, que s'ha presentat aquest dilluns a Sitges, repeteix la fórmula del fals documental i calca la història amb l’excusa d’una expedició al bosc liderada pel germà petit de la protagonista de la primera entrega. L’única diferència és que ara hi ha càmeres més modernes i petites (fins i tot n’hi ha una dalt d’un dron) i que ens costa més empassar-nos la poca credibilitat del dispositiu narratiu del fals documental. Blair witch és un exercici mimètic que dilapida el crèdit del director, Adam Wingard, com a jove promesa del nou cinema de terror. I el pitjor de tot és que ni tan sols fa por. Si tot i el rebombori mediàtic El projecte de la bruixa de Blair va marxar de Sitges sense pescar cap premi, seria absurd que Blair witch tingués cap reconeixement.
D’altra banda, un dels noms propis d’aquesta edició, Paul Schrader, presentava en competició oficial un thriller d’autor tan excèntric i desbarrat que no hi ha per on agafar-lo. Dog eat dog segueix durant hora i mitja les barbaritats d’un trio d’exconvictes que encadenen festes salvatges i crims per compte propi o aliè en una cursa imparable cap a la mort. De vegades sembla que Schrader vulgui parlar de l’alienació d’uns éssers fets malbé per a la vida en societat; però tanta lletjor (moral i visual) el que pot acabar fent és alienar l’espectador. Dog eat dog s’acosta a l’univers de Harmony Korine, però allà on el director de Spring breaker troba bellesa, Schrader només veu brutícia. Això sí, té una força i una energia brutes al·lucinants en un director de 70 anys que s’encomana als actors, sobretot a un Willem Dafoe més passat de voltes que el mateix Nicolas Cage, que ja és dir.
Un ‘anime’ ple d’encant
La millor teràpia per als excessos de la competició era una petita joia de la secció Anima’t: Your name no amaga la seva condició d’ anime pensat per als adolescents japonesos, però és un producte realitzat amb tanta sensibilitat i encant que acabes passant per alt els seus pics d’emotivitat exaltada i la banda sonora de pop japonès edulcorat. Comença com una comèdia d’intercanvi d’identitats entre dos adolescents, un noia de poble i un noi de ciutat -que no pot evitar tocar-se els pits cada cop que es desperta en un cos femení-, però amb un grau de sofisticació narrativa insòlit va derivant en una història de viatges en el temps amb una veta romàntica a l’estil d’ Oblida’t de mi.
