“La Caputxinada ens va marcar, és una empremta que portem a sobre”

BarcelonaMariona Petit era la delegada de la Facultat de Ciències dins del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el 9, 10 i 11 de març de 1966. Aquells tres dies, estudiants i intel·lectuals van desafiar Franco i van resistir el setge policial emparats pels frares dels Caputxins de Sarrià. Han passat 50 anys, però Petit i molts dels seus companys, que ahir omplien el paranimf i l’aula magna en l’acte d’homenatge de la Universitat de Barcelona, conserven aquell esperit de llibertat que els va impulsar a fer un pols a la dictadura. “El règim no va poder imposar la seva organització; nosaltres, en certa manera, havíem canviat la universitat”, va dir Petit. Era fàcil imaginar-la plantant cara al règim franquista. Ho era perquè el seu discurs, quan parlava dels èxits però també de la terrible repressió i dels fracassos, traspuava passió i orgull per haver format part d’un moviment profundament democràtic. “L’experiència de la Caputxinada ens va marcar, és una empremta que portem a sobre”, va dir. Una marca que es tradueix, segons Petit, en un cert esperit crític, la voluntat del treball ben fet o l’altruisme.

Una empremta, en aquest cas no tan positiva, que també ha format part dels seus expedients acadèmics durant 50 anys. Ahir la Universitat de Barcelona va anunciar que revocava totes les sancions als implicats en la Caputxinada -afecta 28 estudiants i 67 professors- i les imposades fins a l’any 1978. La gran majoria d’aquests professors, si no tots, no es podran beneficiar d’aquesta revocació perquè ja no hi són. Molts no van poder tornar a exercir durant el franquisme i van patir l’ostracisme acadèmic, com Lluís Daufí i Moreso, que va estar investigant a la Universitat de Michigan fins al 1970.

I si les empremtes duren mig segle, tant les positives com les negatives, alguns també tenen sensació de déjà-vu. “Avui, 50 anys després, ens sentim directament vinculats a l’esperit dels actes protagonitzats pels que van patir la repressió per defensar la democràcia”, va dir el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. “No hi ha repressió ni violència física, verbal, jurídica o política que pugui evitar el desig de la majoria”, va destacar. “La manera catalana era i és la manera més europea de defensar la democràcia, a través de l’assemblea, el diàleg i la pau”, va afegir.

Fa 50 anys, els estudiants reivindicaven una universitat al servei de la societat, autònoma i independent, i no acceptaven les barreres classistes. Ahir Lluís Forcadell, que actualment estudia biomedicina a la UB i és el coordinador del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT), assegurava que les coses no han millorat tant perquè la universitat és cada vegada més elitista: “50 anys després encara hem de defensar la democratització de la universitat i el dret a l’accés al coneixement”, va dir.

La Caputxinada es va avançar al Maig del 68 francès, però políticament va ser més singular: “Va ser única al món per la rigorosíssima estructura democràtica interna del moviment”, va destacar Ramon Torrent, un dels delegats de la Caputxinada. El SDEUB es va dissoldre dos anys després de la Caputxinada perquè la repressió va fer desaparèixer els seus líders i per la divisió entre els grups polítics. Va ser una fita insòlita i rupturista que portaria més endavant a la creació de l’Assemblea de Catalunya. 50 anys després, però, a la democràcia encara li queda camí per recórrer.