Flavià, al setè cel

BarcelonaA la manera del 'Quiero todo esto' de José Agustín Goytisolo, Carles Flavià va deixar dit què necessitava per ser feliç. Volia aprimar-se menjant, que les monges estiguessin bones i que follar fos més fàcil. També que l’aigua col·loqués i que les velles anessin amb minifaldilla. Volia estar completament boig, envellir molestant, tocar els ous al personal i que a ell no els hi toquessin. I volia, en fi, que els seus amics es morissin abans que ell i tots alhora perquè no suportava els tanatoris i tampoc la frase dels mediocres –“Sempre marxen els millors”– perquè, esclar, al cap i a la fi els fills de puta també es moren. És la veu del mateix Flavià la que ens ho explica per la megafonia del seu funeral a Sancho de Ávila, per descomptat. Ja que era inevitable la murga del tanatori, es negava que el portessin a un de 'pijo'. Són els seus amics de l’ànima –que no han respectat la seva voluntat– els que l’acomiaden amb paraules i cançons que els el recorden.

Flavià va ser capellà però d’això ja fa molt de temps i són massa els pecats esdevinguts des d’aleshores. Per tant, la cerimònia és laica i l’oficia Joan Lluís Bozzo, que es recorda de Rubianes, amic comú a qui sempre troba a faltar. Bozzo assegura que Flavià i Manel Fuentes eren tan amics que semblaven germans, o pare i fill fins i tot. Fuentes llegeix, amb perfecta entonació flaviana, un text en què el mateix amic havia reflexionat en veu alta, i amb més humor negre que mai, sobre els últims dies de la seva vida. M’expliquen que Jaume Sisa l’anava a visitar cada dia durant aquests últims dies i quan entona sense música –ni falta que fa– 'El setè cel' queda clar que es redescobreix més i més bonica cada cop que l’escoltes.

Una tele ens ensenya imatges seves en plenitud de facultats, sobre l’escenari, amb la sana afició de pontificar tot combinant com qui no vol la cosa la mala bava i la tendresa, dissimulada en un estirabot, això sí, no fos cas... Joan Manuel Serrat canta la cançó que s’escoltava quan saltava el contestador automàtic del Flavià, 'Las malas compañías': “Mis amigos son unos atorrantes. Se exhiben sin pudor, beben a morro, se pasan las consignas por el forro y se mofan de cuestiones importantes”. Celebrar l’amistat sempre va ser prioritari per al Flavià, i de moltes coses importants es devia mofar el senyor acompanyat del Pare Manel, amic d’infància i d’hàbits, que glossa amb discreció tants anys d’estimació que mai han fet un empatx. I un no pot sinó intuir que poques vegades l’Església i la laïcitat es deuen haver portat tan bé.

“Capri, c’est fini”, va voler que posessin per encapçalar la seva esquela. Expliquen que Hervé Villard la va compondre després de veure un cartell turístic de Capri al metro de París. A Flavià li semblava que el metro era un avorriment mortal però en canvi la música li agradava com poques coses més. Al setè cel, ho sap tothom, hi sona música. I hi regnen, història certa, unes quantes mulates.