El debut de Kristen Stewart com a directora és la sorpresa del Festival de Canes

Enviat especial al Festival de CanesAmb només trenta-cinc anys Kristen Stewart ja ha sigut moltes coses: ídol adolescent mainstream, icona indie rebel adorada per la cinefília, referent LGBTI del cinema actual... Però a partir d’aquest Festival de Canes hem d’afegir-hi una nova categoria: directora amb talent, sensibilitat i atreviment. The chronology of water, el seu debut com a cineasta, es va projectar divendres al vespre a la secció paral·lela Una Certa Mirada. “Anem al gra i mirem la maleïda pel·lícula!”, va exclamar Stewart per donar pas a la projecció. L’ansietat per compartir-la era natural. Des del 2017 que Stewart està preparant la pel·lícula, quan va llegir les memòries de Lidia Yuknavitch sobre la seva infància marcada pels abusos sexuals i psicològics d’un pare tirànic del qual va escapar per caure en una espiral autodestructiva d’abús de substàncies, sexe desesperat i relacions tòxiques.

Inspirant-se en la prosa fragmentada i poètica del llibre de Yuknavitch, la pel·lícula de Stewart opta per una narració no lineal de l’acció, sobretot en el muntatge calidoscòpic d’imatges i sons dels primers minuts, a mig camí entre la lírica visual de Terrence Malick, el cinema de Stan Brakhage i els primers films de Josephine Decker. Sense acabar de renunciar-hi, Stewart modula aquest estil a mesura que ens submergim en la història de la Lidia, a la qual encarna, des de l’adolescència a la trentena llarga, una Imogen Poots extraordinària. L’expressivitat descarnada i visceral del seu rostre és un dels espectacles més apassionants d’aquesta edició del festival, que hauria de servir per consagrar l’actriu nord-americana.

El material de partida no era fàcil: els traumes del passat són una llosa sobre la identitat de la Lidia, que no troba la pau ni en els triomfs esportius com a nadadora ni en els nòvios comprensius, com el que interpreta Earl Cave, fill de Nick Cave, al qual maltracta per la seva falta d’agressivitat. La relació de Lidia amb el sexe és complicada, per dir-ho d’alguna manera, ja que es masturba furiosament pensant en els abusos que va patir i experimenta amb el sadomasoquisme de la mà d’una dominatrix encarnada per Kim Gordon, de Sonic Youth. La pel·lícula abraça el dolor i la confusió de la vida tan complexa de Yuknavitch, que acaba trobant la taula de salvació en la literatura. Stewart ho explica tot amb audàcia narrativa i empatia pels personatges, i el resultat és magnífic.

No es pot el mateix d’un dels títols més esperats de la competició oficial, Die, my love, que també indaga en els problemes de salut mental, en aquest cas a través del descens en el pou de la depressió d’una mare primerenca devorada per l’avorriment dels dies llargs sense res a fer i la frustració sexual. El retorn de la directora Lynne Ramsay a Canes després d'En realitat, mai vas ser aquí (2017) té ambició però no acaba de treure el suc de les dues estrelles protagonistes, Jennifer Lawrence i Robert Pattinson. El to enrarit i aspre de la història i la falta de tensió narrativa dilapiden els esforços d’una Lawrence entregada a la causa de representar l’experiència femenina de l’alienació. L’antipatia dels protagonistes i la falta d’interès de les fugues oníriques que apunta Ramsay posen difícil a l’espectador connectar amb una història de desamor sense caliu ni emoció.

Linklater homenatja Godard i la Nouvelle Vague

També en competició oficial, Richard Linklater ha elevat el nivell amb la magnífica Nouvelle Vague, lluminós homenatge a Jean-Luc Godard i la generació irrepetible de Cahiers du Cinema que va canviar la història del cinema. La pel·lícula recrea el rodatge d’Al final de l’escapada i aconsegueix el petit miracle de ser raonablement rigorosa en la reconstrucció dels fets i alhora entremaliada i divertida. En format 1:37 i en blanc i negre, Linklater copia les formes però no es limita a fer un pastitx, sinó que captura també l’esperit dels protagonistes i de l’època, especialment el geni arrogant de Godard, que és caracteritzat amb la insolència d’enfant terrible que se li suposa però també un afilat sentit de l’humor i de la camaraderia amb els companys de Cahiers.

A diferència de Michel Hazanavicius, que a Mal geni (2017) no va saber retratar amb humor Godard sense ridiculitzar-lo, Linklater troba el punt just de comèdia i respecte que necessita la pel·lícula a través d’uns diàlegs espurnejants puntejats pels aforismes marca de la casa de Godard i de les moltes situacions absurdes que provocaven els mètodes i el tarannà disruptiu del director. A més, sense perdre mai el seu esperit juganer, Nouvelle Vague ofereix una lliçó magistral sobre aquella revolució cinematogràfica. Val la pena assenyalar que, tot i que potser no té fusta de Palma d’Or, Nouvelle Vague és la segona gran pel·lícula que firma aquest 2025 Richard Linklater, que ja va meravellar la Berlinale amb Blue moon, un fet que, de moment, l’assenyala com el director més en forma de l’any.