La història de l’Univers segons Terrence Malick

VenèciaLa jornada de dimecres al Festival de Venècia va plantejar un interessant diàleg entre els conceptes de la vida i la mort. Del costat de la llum, Terrence Malick, de qui es va poder veure Voyage of time, una meditació sobre el naixement de l’Univers i l’evolució de la vida al planeta Terra. Del costat de la foscor, el xilè Pablo Larraín va presentar, també en la competició oficial, Jackie, una aproximació a la figura de Jackie Kennedy marcada per la vivència i el trauma de l’assassinat de JFK. Malick va fer justícia a la seva condició d’artista esquiu i no es va deixar veure pel Lido, mentre que Larraín (director de títols com No o El club ) va arribar acompanyat de la seva nova musa, Natalie Portman, la primera protagonista femenina d’un film del xilè, que amb Jackie debuta en el cinema parlat en anglès.

Voyage of time era segurament la pel·lícula més esperada de l’edició d’enguany de la Mostra i s’ha de reconèixer que Malick ha complert amb les il·lusions que els cinèfils han anat acumulant durant anys en relació a un projecte que el director de La fina línia vermella (1998) va concebre a la dècada dels 70. La pel·lícula de 90 minuts, narrada per Cate Blanchett -que tindrà una versió IMAX de 40 minuts amb la veu de Brad Pitt-, presenta la història natural de l’Univers i el planeta Terra filtrada per una consciència humana i una veu poètica. A priori, Voyage of time podia imaginar-se com una apoteosi del cinema sensorial i contemplatiu de Malick, un director que, des de L’arbre de la vida (2011), s’ha anat distanciant de tot suport narratiu per perfilar un cinema de l’emoció pura: pel·lícules de cronologies imprecises guiades per una simfonia de veus en off. Tanmateix, sobre la pantalla, Voyage of time -una pel·lícula que aquest cronista va gaudir com un passatemps evasiu- opera en direcció contrària als últims films de Malick. D’una banda, la història de l’Univers -amb naixements d’estrelles, dinosaures i homínids primitius- funciona com un relat poderosament cronològic i de fàcil lectura (si amb To the wonder va rebre una xiulada a Venècia el 2012, ahir en canvi hi va haver aplaudiments generalitzats). D’altra banda, la polifonia de veus es redueix aquí a una de sola, una pregària malickiana destinada en aquesta ocasió a la mare naturalesa: la deriva cristiana de les últimes pel·lícules de Malick deixa lloc a un panteisme gens dogmàtic.

La condició tràgica de Jackie

Pablo Larraín, que aquest any va presentar al Festival de Canes Neruda -una aproximació al poeta xilè que s’estrenarà el 23 de setembre-, torna a violentar les lleis del biopic amb Jackie. Tots dos films converteixen l’existència dels seus protagonistes en exuberants espirals audiovisuals marcades per la fragmentació del relat; tanmateix, hi ha un abisme entre l’òptica emocional de les dues pel·lícules.

Si Neruda proposava una mirada distanciada i analítica de l’imaginari del poeta, Jackie funciona com una aproximació directa, en primer pla, al dolor d’una dona. És un retrat que abusa d’un sentimentalisme que subratlla la condició tràgica de Jackie. “Quan vaig llegir l’informe de la Comissió Warren, es parlava de Jackie com la dona «asseguda al costat de Kennedy» al cotxe on va ser assassinat -va explicar Larraín a la roda de premsa del film-. I jo em preguntava: ¿com seria si veiéssim aquella tragèdia des del punt de vista d’ella?”

Natalie Portman, protagonista de la pel·lícula, va voler emfatitzar el drama vital de la vídua de Kennedy: “Quan t’has convertit en un símbol, una mena de maniquí per als altres, ¿com pots mantenir en peu la teva humanitat?”