Carla Simón: “Sempre intentem arribar a la igualtat, però potser les mares hauríem de tenir millors condicions”

BarcelonaEl diari d'una mare de la qual gairebé no té records és el mapa que la Mariana (la debutant Llúcia Garcia Torras) utilitza a Romería per explorar la memòria dels seus pares biològics, morts a conseqüència de la sida quan ella era una nena petita. La nova pel·lícula de Carla Simón, que s'estrena aquest divendres, radiografia els silencis i tabús que perviuen en la memòria d'una família gallega a través de la mirada inquisitiva d'una adolescent que peregrina a terra sagrada (allà on els seus pares van ser joves i feliços) a la recerca del seu llegat. Però Romería és també una invocació agredolça dels esperits errants d'una generació maleïda i massacrada, un acte cinematogràfic de justícia poètica i dignitat personal.

Romería s’inspira en el viatge que vas fer per conèixer la família del teu pare biològic. ¿La història s’ha mantingut fidel al que va succeir o quan la transformes en ficció s’allunya inevitablement de la realitat?

— Hi ha molta ficció, en aquesta pel·lícula. Jo no vaig fer el viatge amb 18 anys i no vaig anar a Galícia. Va ser a Madrid, per conèixer dos tiets meus que hi vivien. A Galícia hi vaig anar poc després, amb la meva família, i després hi he tornat per conèixer l’altra part de la família. Però als meus avis paterns els vaig conèixer a Barcelona, perquè en realitat el meu avi era català, tot i viure a Galícia. La configuració familiar és molt diferent i els personatges estan molt ficcionats.

La protagonista del film descobreix que la seva família paterna amaga molts secrets relacionats amb les drogues i la sida. En aquest sentit, la pel·lícula és un exercici de memòria d’una generació perduda. D'on ve la necessitat per recuperar-la?

— La pel·lícula neix de la frustració que sento perquè em falta la història dels meus pares, del fet que ells no me la puguin explicar directament. I això m’ha fet reflexionar molt sobre la memòria. I el seu funcionament és fascinant: quan recordem, no recordem el que va passar, sinó l’última vegada que vam recordar el que va passar. I així creem una mena de joc del telèfon dins del nostre cap que va transformant els records, moltes vegades en funció de la història que necessitem explicar-nos per poder estar més tranquils.

Això ja ho deies sobre Estiu 1993, que no eren tant els teus records com els records dels records.

— Sí. La memòria és poc fiable, però la meva encara menys, perquè hi ha moltes coses que jo les he passat pel sedàs de la ficció. En el futur, quan parli amb els meus nets, no sabré si me les he inventat per posar-les en una pel·lícula o si realment van passar. La memòria és subjectiva i selectiva, molt difícil de controlar, fins i tot per a un mateix. I al reconstruir el relat dels meus pares tothom m’explicava les coses des del seu punt de vista, perquè nosaltres som els protagonistes absoluts dels records que tenim. I això fa que les peces siguin difícils d’encaixar. Si els meus pares encara estiguessin vius, segurament tampoc m’explicarien exactament el que va passar.

Suposo que, d’alguna manera, això et legitima a inventar-te el passat dels pares, com fas a la pel·lícula.

— Esclar, aquí és on entra la ficció. Em vaig passar tota la promoció d’Estiu 1993 dient que no es podien generar records, que pots apropiar-te del relat dels altres però que no en pots generar de nous. I amb el temps m’he adonat que no, que només faltaria que jo, que em dedico al cinema, no pogués generar aquests records. Aquí hi ha el poder i la màgia del cinema, recrear aquestes imatges que no tinc i que necessito, i fins i tot, d’alguna manera, ressuscitar els morts.

A Romería és evident la continuïtat de temes amb Estiu 1993, però també hi ha elements d’Alcarràs, i no només pel retrat coral d’una família, sinó una mirada de classe que reivindica la dignitat de les classes subalternes.

— Sí. A més, el tema de l’heroïna i la sida moltes vegades s’associa de manera bastant errònia a les classes baixes, quan en realitat és una cosa que va travessar tota la societat. L’associació segurament té a veure amb el silenci que envolta aquests temes. Com més associat a les classes baixes, més difícil d’acceptar l’estigma i el tabú que implica. Per tant, per a mi era important retratar que això va afectar absolutament a tothom i que aquestes famílies ho van viure amb molta dificultat.

També ho deia per les diferències de classe entre la protagonista i la família paterna. En aquest sentit, l’escena en què els nets fan cua per rebre la propina de l’avi em sembla molt potent i, d’alguna manera, em recorda una de semblant de Los santos inocentes.

— Ai, sí, ja me'n recordo. És l’escena que passa davant la casa, oi? La de Romería ve del meu avi, però no el patern, sinó el matern, que ens feia posar en fila i ens donava una paga. Era un moment que ell gaudia profundament, perquè hi havia un element de poder. I és una escena que molts hem viscut amb els avis que gaudeixen donant uns diners a tots els nets. Amb la família paterna no ho havia viscut, i tampoc em van donar mai un sobre amb diners, com a la pel·lícula. Però hi ha alguna cosa en el fet de repartir aquests diners que marca molt cert tipus de famílies i dinàmiques econòmiques.

Amb Romería dius que tanques el cicle de pel·lícules sobre el teu passat familiar, però diria que l’epíleg real era el curt Carta a mi madre para mi hijo, tot i ser anterior a Romería, sobretot perquè incorpora la teva realitat com a mare.

— Sí, pot ser. Jo sento que les meves primeres tres pel·lícules les he fet com a filla, és a dir, com a nova generació d’una família. I això ara ha canviat, perquè tinc dos fills petits. I és veritat que potser l’epíleg és Carta a la meva mare, perquè en relació a les altres tres pel·lícules és la primera vegada que parlo també des de la maternitat. Romería també parla de la maternitat, i segur que el fet de ser mare ha influït a l’hora de fer-la, però continua sent una pel·lícula feta des de la posició de filla.

Romería la vas rodar poc després de ser mare del Manel, i ara estàs fent la promoció mesos després de tenir la Mila. La conciliació era una de les qüestions que t’inquietaven al curt epistolar que vas enviar-li a Dominga Sotomayor, Correspondències.

— Conciliar és dificilíssim. És difícil per a tothom, però no puc deixar de pensar com ho deu fer la gent que no té recursos. Al final, jo soc una privilegiada perquè em puc agafar una cangur i, a més, estic molt ben acompanyada, tant pels pares com pels sogres, i per la meva parella, però tot i així és molt difícil, bàsicament perquè tot ho faig molt cansada. El món no està preparat perquè les mares ho fem tot. És el moment de canviar les dinàmiques, però no és fàcil, perquè enlloc està escrit com fer-ho. Tot és una mica feixuc i difícil. Sempre intentem arribar a la igualtat, però arriba un punt que dius: potser les mares hauríem de tenir millors condicions, perquè ens passem nou mesos gestant, després alletant, etc. És molt bonic, però també un desgast energètic molt bèstia. I sí, et pots agafar una baixa, però jo no puc, i potser la baixa no és suficient. Tot plegat em fa pensar que potser les mares no hauríem de tenir igualtat de condicions, sinó condicions més favorables per poder gestionar tot el que hem de fer.

Has treballat amb un psicòleg especialista en somnis, Jordi Borràs, que t’ha assessorat en l’escriptura del guió. Com va ser aquesta col·laboració?

— Jo tenia molt clar que volia que a la pel·lícula hi hagués una part imaginada o somiada, però no sabia gaire bé com enfocar-la. I estava fent una teràpia que era una mena d’hipnosi que es diu brain spotting per poder recuperar records sobre la meva mare, la memòria transgeneracional que t’emportes de les generacions anteriors sense ser-ne conscient. I vaig decidir que volia somiar més amb els meus pares. Investigant sobre somnis vaig anar a petar a Jordi Borràs, que n’és un expert, i vam fer unes sessions de teràpia sobre els somnis que jo tenia. I em va donar consells per somiar amb els meus pares, com ara posar-me una foto seva al costat i pensar en ells abans de dormir. És realment fascinant analitzar els teus somnis, i jo somio moltíssim.

El clímax de la fuga onírica de Romería és una dansa coreografiada per Tuixén Benet. És el moment de màxim artifici, la ruptura definitiva amb el realisme. Com hi vas arribar?

— Estava intentant trobar una imatge poètica que resumís d’una manera gràfica i clara que aquesta història no era només la història de dos personatges sinó la de tota una generació. I vaig pensar: “I si ho fem al ritme de Siniestro Total, que a més són de Vigo?" Tenia sentit.

I encara més la cançó, Bailaré sobre tu tumba.

— Tenia tot el sentit del món. I em vaig sentir molt a gust i molt lliure de provar coses noves i deixar-me anar per veure on ens portava allò. Al capdavall, són les possibilitats que té el cinema i la seva poesia.

¿Si haguessis d’explicar la història de com una nena que va créixer sense els pares biològics es va convertir en una cineasta aclamada arreu del món, quina seria la primera escena?

— Podria ser un joc que m’encantava de petita, que era espiar els adults. Era un joc a què jugàvem quan els adults estaven parlant i nosaltres ens posàvem en algun lloc a espiar el que deien, com si no ens veiessin. Aquesta curiositat per saber dels altres, aquesta part una mica cotilla i aquesta cosa d’observar em ve de petita, i segurament aquí hi ha la base de tot.

I quin és el millor record que tens relacionat amb el cinema?

— És molt difícil, aquesta pregunta. No sé si és el millor, però un que em va marcar molt va ser el dia que vaig descobrir que els dibuixos animats no existien. Jo de petita pensava que els dibuixos eren un món que existia, que era en algun lloc i que allà filmaven aquestes pel·lícules. Després m’he adonat que no tothom passa per aquest descobriment i que hi ha gent que ja ho entén des del primer moment, però jo no. I ja no era tan petita, no tenia tres anys, era més gran. Però quan em van dir que aquest món no existia va ser una decepció molt gran, al nivell dels Reis.

I el pitjor record?

— Potser aquest seria el pitjor record, perquè em va fer prendre consciència que tot era mentida. I el millor potser seria quan vam passar Estiu 1993 per primera vegada a Berlín i la gent va venir a donar-me les gràcies. Per primera vegada vaig sentir que el que m’havia passat a mi moltes vegades amb altres pel·lícules, aquella necessitat de donar-li les gràcies a algú perquè m’havia fet créixer o emocionat, de sobte estava passant amb una pel·lícula meva. I va ser molt especial, perquè jo no tenia la consciència de poder arribar a provocar el mateix.

En el projecte educatiu Cinema en Curs, en el qual has col·laborat intensament, una de les eines pedagògiques és projectar escenes de pel·lícules als nens per inspirar-los. Quina escena de Romería els projectaries?

— Alguna de la part imaginada de la pel·lícula. A Cinema en Curs tenim diverses categories sobre maneres de filmar i n’hi ha una que es diu L’emoció ressona en el paisatge. I recordo haver repassat en el seu moment les escenes que hi havia allà per inspirar-me, perquè hi havia escenes molt boniques. I en algunes de les escenes imaginades de Romería els personatges es relacionen amb el paisatge i podrien entrar dins la categoria. Per exemple, quan estan recollint cloïsses a la platja, tots dos junts. Aquesta podria ser una escena bonica per passar-la als nens que inspirés alguna cosa en ells.