Sexe tòrrid i confusió vital a l'Alemanya postcomunista

Hi ha qui diu que els joves són l’ànima d’un país i, com a mínim, aquest sembla ser el cas de la Maria, la protagonista d’Algun dia ens ho explicarem tot. És l’estiu de 1990, i amb vint anys encara no fets, la noia viu a la granja de la família del seu xicot Johannes a Turíngia, a Alemanya de l’Est. Ell està entusiasmat amb la reobertura de la frontera després de la caiguda del Mur de Berlín, ja que això li permet visitar el somni capitalista dels pobles veïns. Les emocions a flor de pell que transpira la interpretació de Marlene Burow ens indiquen que la Maria no està tan convençuda del canvi, i mentre tothom al seu voltant parla de progrés i plans de futur, ella es refugia en la lectura de Dostoievski i, sobretot, en l’inesperat afer amb el Henner, un home solitari que li dobla l’edat.

La situació es pot llegir com el revers del model cinematogràfic establert per Mike Nichols a El graduat, on el sexe és un ritual iniciàtic en moments de confusió vital, però l’adaptació de la novel·la de Daniela Krien (també coguionista del film) té també un clar component simbòlic, on la Maria queda atrapada entre les il·lusions de futur encarnades pel Johannes i el passat eixut en què es reconeix el Henner. L’al·legoria, en qualsevol cas, passa a segon pla en les tòrrides i brusques trobades al llit dels protagonistes, que Emily Atef filma amb franquesa, atenta a la veritat dels cossos, però sense esquivar l'espinós desequilibri d’edat i la submissió que fonamenta l’atracció entre dos personatges perduts.