Oscars 2024
Crítiques02/02/2023

Colin Farrell i Brendan Gleeson, enemics íntims a 'Almas en pena de Inisherin'

Martin McDonagh dirigeix una pel·lícula a partir d'uns personatges magnífics

'Almas en pena de Inisherin'

  • Direcció i guió: Martin McDonagh
  • 116 minuts
  • Irlanda, Regne Unit i Estats Units (2022)
  • Amb Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon i Barry Keoghan

Serge Daney va escriure que els actors són l’essencial en el diàleg entre cineastes. La seva presència a determinades pel·lícules traça relacions que, en un primer moment, poden passar desapercebudes. Ara, amb Almas en pena de Inisherin, podríem afegir que són també vitals perquè un cineasta dialogui amb la seva pròpia obra. Resulta temptador, malgrat el canvi d'època i localització, traçar una línia genealògica que uneixi l'estranya parella de criminals que protagonitzava Amagats a Bruges (2008) amb l'inusual duet tragicòmic format per Pàdraic (Colin Farrell, amb una ganyota perpètua de dolorosa perplexitat al rostre) i Colm (Brendan Gleeson, un gegant cansat sobre les espatlles del qual sembla haver caigut tot el pes del món), aquests dos amics que, a la Irlanda rural dels anys vint, deixen de ser-ho sobtadament i sense motiu aparent.

Cargando
No hay anuncios

La distància que hi ha entre les dues pel·lícules evidencia el camí recorregut pel cineasta i dramaturg irlandès Martin McDonagh (Tres anuncis als afores), des de la tendència a l’excés i la pirueta de guió a una sobrietat que li permet centrar-se en l'essencial: la construcció d'uns personatges travessats per una solitud incommensurable. A Almas en pena de Inisherin, el drama és mínim i, per això, més universal i dolorós, i les localitzacions –una illa davant de la costa irlandesa poblada per més animals que persones– subratllen el to de faula existencial, de relat absurd –el Godot de Beckett no camina gaire lluny– sobre la sense raó de l'existència humana. L'aparició de dos personatges secundaris que completen el quadrilàter emocional d'aquest film d'aire tan malenconiós i fúnebre com un conte del folklore irlandès, compensen certes sortides de to i l'habitual inclinació de McDonagh al truc narratiu. Amb la seva encarnació d'un adolescent extraviat, Barry Keoghan és capaç de trencar el cor a qualsevol, però és Kerry Condon qui, amb la seva lluminosa presència, deixa en evidència la desraó d'un orgull masculí tan estèril com (auto)destructiu.