Divorcis, diners i cançons en el comiat agredolç de Downton Abbey

Sis temporades televisives i tres llargmetratges cinematogràfics ha necessitat Julian Fellowes per tancar la història de la família Crawley i de les persones que treballen per a ells. L'univers Downton Abbey arriba a la seva fi quinze anys després de l'estrena de la primera temporada, abastant un període en la història del Regne Unit que va de 1912 a 1930, l'any en què té lloc aquest, de moment, definitiu desenllaç. Escrit per Fellowes amb la seva habilitat habitual per imbricar les vides privades dels protagonistes amb el context social i cultural que els envolta –és especialment rellevant, en aquesta última pel·lícula, la descripció de les dones divorciades com a pàries de les classes altes britàniques de l'època–, el film s'obre amb la família Crawley assistint a Londres a l'estrena de l'opereta Bitter sweet de Noël Coward.

El títol de l'obra sembla una premonició del que es veurà a continuació: una vertiginosa successió d'esdeveniments en què personatges nous com el mateix Coward, encarnat irresistiblement per Arty Froushan, però també el misteriós financer nord-americà a qui dona vida un carismàtic Alessandro Nivola conviuen amb vells coneguts (a banda dels Crawley i del personal de servei de Downton, reprenen els seus papers estel·lars Paul Giamatti i Dominic West), i en què la frivolitat, l'escàndol i la comèdia coexisteixen amb el dol, la nostàlgia i l'acceptació melancòlica dels canvis vitals. Cal reconèixer tant a Fellowes com al director Simon Curtis el respecte amb què tracten els seus personatges: a tots se'ls atorga una digna clausura. És una decisió, la d'oferir un tancament a cadascun dels nombrosos fils narratius oberts, que llastra en certa manera un relat més fragmentat de l'habitual, però que pot resultar reconfortant, i segurament emocionant, per als fans de la sèrie.