¿Els ensurts sobrenaturals són la millor teràpia per a la reconciliació familiar?

Quan vaig veure la primera entrega d’Insidious, un dels pensaments que em va venir al cap entre ensurt i ensurt va ser que, si algun dia era pare, aquesta pel·lícula podia ser una bona candidata a ser el primer film de terror per veure amb la meva prole: carregada de calfreds genuïns però no excessivament violenta i amb una concepció lúdica del fantàstic que endolcia la píndola de l’horror sense rebaixar el material per als malsons iniciàtics. Ha passat més d’una dècada i, tot i que ara soc membre de l’AFA i estic en un grup escolar de WhatsApp que treu fum, la meva filla encara és massa petita per fer-li passar el tràngol. El retorn de la saga amb Insidious. La puerta roja, però, em fa pensar que no devia ser l’únic que va detectar el relleu del vincle paternofilial en la història creada per James Wan i Leigh Whannell.

A més de reprendre el seu paper d’home corrent assetjat per entitats del més enllà, Patrick Wilson es posa ara darrere la càmera, encuriosit per saber com li va a la seva família de ficció, i la troba desintegrada. El trauma de les experiències sobrenaturals es materialitza en la ruptura del matrimoni que formava amb Rose Byrne i el distanciament dels fills, que el personatge de Wilson intenta remeiar acostant-se al seu primogènit, que ha passat de ser un viatger astral infantil a esdevenir un universitari taciturn, turmentat per les visions d’una porta vermella que pot tenir alguna cosa a veure amb certes experiències del seu passat que es neguen a deixar-lo en pau.

Malgrat la implicació de gairebé tot l’equip del film original, Insidious. La puerta roja no aconsegueix fer-nos oblidar que ens trobem davant de la cinquena entrega d’una franquícia, amb tota la seva càrrega de decadència i explotació crematística. En un parell de seqüències, Wilson fa un bon ús del potencial inquietant de les figures fora de focus i la profunditat de camp i s’aplica a administrar sobresalts amb eficiència i periodicitat, però el problema de base rau en el fet que l’imaginari d’Insidious mai va estar fet per suportar la sobreexposició de seqüeles (i preqüeles). A més, les seves fugues cap a l’estrafolari tenen sentit quan venen d’algú amb un do per a la posada en escena carnavalesca, com Wan, però queden fora de lloc sota la batuta tímida del benintencionat Wilson.