‘M3gan’: quan la cangur és una intel·ligència artificial amb excés de zel

M3gan entrecreua el cinema de terror sobre ninos assassins amb el recel cap a la intel·ligència artificial i els dilemes ètics i emocionals que genera. Tracta d’una nena òrfena que ha de traslladar-se amb la seva tia entregada al disseny de joguines. Desbordada per la feina i per una maternitat sobrevinguda, la tieta Gemma rebla el clau de la conciliació: construeix una nina que exercitarà la seva capacitat d’autoaprenentatge mentre exerceix de cangur massa apassionada de la neboda.

Els responsables del film agermanen el drama sobre el dol i la creació de vincles amb la sàtira de costums (dels adults que no estan preparats per ser progenitors, de l’educació delegada en els dispositius tecnològics) i salpebren la barreja amb uns quants crims. El resultat és un conte de por per a (quasi) tota la família: la violència no fa mal (excepte alguna estirada d’orella), els ensurts no espanten gaire, i, com en un capítol d’Els Simpson, hi ha comicitat i dards adreçats a diferents franges d’edat. No falta l’humor negre, reminiscent d'El ninot diabòlic, per als aficionats més mordaços. I el tram final, amb esclats d’acció influïts per les fantasies robòtiques del pop japonès, contribueix a matisar un cert aire de previsibilitat. La cosa acaba amb un recordatori frankensteinià: la M3gan també és una nova vida a qui ha mancat una guia per poder formar-se una visió del món. Com va dir el doctor House, els pares sempre la cagan.