L'agosarat debut com a directora de Kristen Stewart

Cap altra estrella femenina com Kristen Stewart s'ha desmarcat tant, a través de les seves decisions professionals, de la imatge d'actriu adolescent que arriba a la fama amb la pel·lícula romàntica juvenil més popular de la seva època. En el seu primer llargmetratge com a directora, que adapta el llibre homònim i autobiogràfic de Lidia Yuknavitch, Stewart també evita caure en el model més desgastat de cinema independent. De forma inesperada, adopta estratègies estètiques més típiques de l'àmbit experimental, com la hiperfragmentació, el desenfocament i les estructures no lineals, que li serveixen per desmarcar-se de dos llocs comuns de la posada en escena cinematogràfica.

A partir de l'experiència subjectiva marcada pel trauma de la protagonista, una jove nadadora que confronta el seu passat dolorós i no explicitat tot entregant-se a una vida d'excessos, La cronología del agua posa en evidència la naturalesa inestable i fràgil de la memòria mitjançant recursos estructurals, poètics i plàstics, i no tan sols a través de l'enunciat narratiu. A més, la directora aconsegueix abordar la sexualitat d'una manera frontal, íntima i inconformista, però esquivant el tradicional punt de vista voyeurístic. La tria de secundaris és més que atractiva: recupera una altra actriu adolescent, Thora Birch; atorga a Kim Gordon (Sonic Youth) un paper petit però carismàtic; i permet a Jim Belushi lluir-se en un registre inesperat. Si en les seves parts el film resulta prou agosarat i heterodox, la suma esdevé menys satisfactòria. La intensitat de la interpretació d'una omnipresent Imogen Potts resulta un pèl carregosa i l'arc dramàtic del seu personatge, una història de superació a través de l'art que desemboca en la fundació d'una família clàssica, acaba sent del tot previsible i convencional.