Un melodrama 'queer' ple de tendresa

El primer llargmetratge del jove cineasta xilè Diego Céspedes, premiat a Canes, aborda la memòria del seu país (està ambientat a la dècada dels vuitanta, a inicis de l'epidèmia del VIH) des d'una perspectiva política que pren la qüestió identitària i les dissidències familiars i afectives com a bandera. En un lloc remot del desert xilè, en una comunitat minera, Lidia, una preadolescent, viu amb la seva mare, una magnètica dona trans anomenada Flamenco, i les seves companyes en una cantina nocturna regentada per la poderosa matriarca Mamá Boa. Aquest nucli familiar heterodox es veu amenaçat quan una misteriosa malaltia comença a estendre's i afecta tant els miners com les residents de la cantina.

Hi ha en el film de Céspedes un diàleg evident amb referents històrics del cinema queer (la fabulosa escena amb la cançó de Rocío Jurado podria haver-la filmat Almodóvar i hauria entusiasmat Fassbinder), així com moltes de les seves característiques: l'elecció de protagonistes marginats de les narracions hegemòniques, una relectura del passat en clau política, una gosadia formal que busca trencar amb el llenguatge canònic i un pastitx genèric que combina el melodrama exuberant, el western de venjança, el fantàstic i el realisme màgic. Malgrat que molts dels elements són recognoscibles, La misteriosa mirada del flamenco es revela com una obra única, emocionant i poètica, per la tendresa infinita amb què el director tracta els seus personatges, així com pels poderosos i indestructibles vincles afectius que teixeix entre ells.